S’encén una petita flama al cor quan estàs predisposat a jugar amb el que porta el teu camí. És a dir, quan acceptes allò que et toca viure et connectes al cor, anomenat pels hindús anahata. On predomina l’equilibri dels extrems, l’amor a totes les coses, la calma de cada acció i la serenitat a tot el que impacta en un mateix. I tot flueix en harmonia.
Quan bufes l’espiga d’una dent de lleó, la propagues per tots els racons del món, per això és una de les plantes silvestres més esteses pel territori. És l’exemple perfecte per demostrar que tota intervenció té una conseqüència. Sempre som partícips de l’evolució de l’entorn, però mai creure que és perquè allò que ens envolta és de propietat individual, exclusiva pel dret de fer i desfer al propi criteri. Creure’s especial, actor protagonista d’aquest joc, és el primer error per la connexió fallida a l’anahata. Tot i que acceptar que intervenir al medi és natural com la vida mateixa, no deixa de demostrar-nos que som un element més de tot el mecanisme. Segurament, si ens individualitzem, no trobem l’anahata, per tant, no hi ha equilibri, s’esfuma la calma i la serenitat s’amaga a les profunditats i l’amor és superficial.
Prenem, com a exercici, la meditació conscient i voluntària en un espai concret com l’entrenament que capacita la connexió a l’inconscient. Sentir la mateixa presència, fora de tot efecte extern. Estar en un espai sense límits, on no es percep la frontera del cos. I llavors deixar de ser quan un deixa de meditar, tornar a la quotidianitat, on predomina la supervivència, en major o menor mesura, d’un entorn hostil. I així, separem la natura de la cultura, per situar-la com a oposats, prioritzem la raó individual a les lleis de l’univers, ens sentim separats de tot allò que ens envolta. Si no contemplem la meditació com un estat natural en moments concrets, per afavorir la connexió, la tindrem com una cosa vana, sense importància, que sols ens il·lusiona. Potser cal que ho provem per veure si és possible que sigui una part imprescindible de la mateixa essència del que som.
Prova de meditar, ara que ve la primavera, mentre passeges pels camins envoltats de natura. Observa la vegetació que ens acompanya. Prioritza el silenci per gaudir de la presència d’altres éssers. I quan trobis un prat ple de flors grogues ens hi parem a badar. Anem unint els punts i acabarem veient el sol, com si fos un mirall que aquest s’hi emmiralla. A poc a poc, endinsa’t per buscar-ne d’espigades, ara ja no hi veuràs un pom de llavors a punt d’emprendre el vol, sinó la lluna plena. L’agafes i tot pensant coses boniques, que vols que ens passin, la bufes amb els ulls ben oberts per contemplar les estrelles ballant al teu voltant. Després continua caminant, i potser durant uns instants no hi haurà límit entre el jo i l’entorn, potser la pròpia creació serà en tu. Però segur que la flama radiarà per tots els altres.
{{ comment.text }}