Tinc un amic que era molt indecís. Li costava molt escollir. Tant és així, que quan quedàvem per fer el got sempre demanava el mateix, un cafè. Tot i que es feia una llista mental de les possibles opcions sempre acabava demanant allò que li evitava el neguit. Ara, de cop, ha après a demanar el que li ve de gust, i curiosament sol ser el mateix que pren el seu acompanyant. Ja no té cap mena de frustració a acceptar i explicar que té poca capacitat a decidir per si mateix, que li agrada deixar que l’altre el guiï. Ara explica que tot allò que l’envolta, tot aquell amb qui interactua li assenyala el camí a seguir, sense ser-ne conscient. El meu amic, lliure de sentir-se oprimit amb la seva manera de ser, ara m’envia missatges com aquest: “Saber que no se sap és tenir una noble intuïció. Pretendre saber i no saber és una malaltia de l’esperit. Tao te king -Lao Tse”.
És possible que el meu amic tingui raó. Ha fet un canvi a la seva manera de ser, i teòricament que tots fem de guies als altres és un sòlid argument. Però no és fàcil d’assimilar. Jo regeixo les meves accions i penso fermament que soc jo qui decideix el camí. Així que aquests senzills consells col·lapsen les meves creences, aquests pensaments contradictoris em provoquen un petit malestar, em corquen subtilment la relació amb el company, m’agredeixen a poc a poc la ment.
A mesura que ens anem fent grans anem deixant marxar opinions i creences que a causa de les circumstàncies i les necessitats ens fan evolucionar. Quan la creença és poc significant és fàcil deixar-la anar, substituir-la per una de nova. Però quan aquesta la tenim ben arrelada i la reguem amb pensament repetitiu, ja no és tan fàcil deixar-la anar. I si hi afegim que comencen a aparèixer idees, conceptes i vivències que xoquen amb el que ja tenim, que ens porten, com a mínim, a repetir situacions que no sabem sortir-ne, com si retrocedíssim a la casella de sortida cada vegada que no decidim deixar anar una de les dues creences, que ara tenim superposades.
El meu amic ha après a observar el que l’envolta. Una de les seves guies és una pomera, que li ofereix pomes a finals d’estiu i que ara a finals de primavera li ensenya a deixar marxar per la bona producció. Amb tota la intenció, quan totes les flors han fructificat i comença a desenvolupar el fruit, deixa anar unes quantes pometes, per assegurar una bona maduració del conjunt. Sorprenentment, passa tot el contrari en una pomera amb poca vitalitat, no en deixa anar ni una, ja no té força de voluntat.
La guia del meu amic l’ha ajudat a creure en si mateix, a nodrir la ment amb missatges positius per vitalitzar el subconscient. Adaptar-se constantment i ampliar el coneixement. I a partir d’aquí, que la serenitat el governi i ja no calgui preguntar-se si és feliç, perquè això no es busca sinó que només es pot viure.
{{ comment.text }}