El pintor va instal·lar el cavallet amb la tela al mig del camp, semblava que no havia de ploure i, per tant, podria dedicar-se tot el dia a l’encàrrec que li havia fet el burgès. Aquest volia un quadre del paisatge de primavera penjat a la paret del saló on esmorzava cada matí. Abans de començar a pintar va fer una volta per l’entorn per gaudir de les aromes que transmetien les plantes per veure detalls que representaria en el quadre, en definitiva per connectar-se a la natura. En canvi, quan estava amb el client sempre fingia que allò era molt dur i poc gratificant. Mirava d’evitar que tingués la temptació de presentar-se allà on pintava, i així no gaudís amb els cinc sentits i mantenir aquell plaer a l’oblit. El que li agradava de la primavera era la multitud de detalls on focalitzar l’atenció. Un pla general per abastar tots els elements de l’escena, on el verd té molt protagonisme. Un pla sencer per començar a profunditzar en la descripció més concreta del paisatge i diferenciar matisos i formes diverses. I un primer pla per buscar detalls perquè no passin desapercebuts. Mirar la natura és un exercici perfecte per endinsar-nos a l’art de veure les coses, per connectar la ment a l’entorn, ja que mai ho veus de la mateixa manera, ni els altres veuen el que veus tu.
Tots depenem de l’estat emocional que un es troba en aquell precís instant. És l’art de veure per rebre impressions senzilles i extraordinàries alhora. Una bona oportunitat per entrenar és fixar la vista als marges del camí, recercarhi les plantes aromàtiques com la farigola esplendorosa de la fotografia. I perquè sorprengui l’esclat de la primavera hem d’aproximar-nos al detall, tocar-les amb cura perquè desprenguin les seves fragàncies. Capacitar l’atenció a mirar en diferents plans per adquirir l’habilitat d’observar detingudament, llavors aprendre a escoltar i sentir amb atenció plena, per seguir el perfum que porta l’aire per descobrir sensacions indescriptibles. Anar trobant plantes aromàtiques ajuda a seguir el camí, despendre’s de les cabòries, acceptar de bon grat el moment que vius. I, sobretot, no negar el regal de la teva presència als altres. La tradició remeiera diu que les plantes aromàtiques són medicinals, que cal collirles i guardar-les a la farmaciola per a un dia d’aquells que estem fotuts. O tenir-les a casa perquè facin bona olor i espantin els mals esperits. Però la capacitat de conèixer- les i saber-ne les virtuts ens ha portat a oblidar-les, a passar a un segon i fins i tot a un tercer pla d’interès. L’atenció passa primer pels grans arbres, després pels camps conreats i poques vegades ens fixem en els marges dels camins, on hi ha tota mena de plantes. Així que prova d’observar-les amb curiositat, sense prioritzar res per sentir-les a prop, com els cants de les sirenes d’Ulisses, deixant-nos convidar a parar. I sense accedir a l’embriaguesa del moment, seguir amb alegria la descoberta. I si et punxes amb una argelaga, florida de groc, serà perquè encara has de seguir posant atenció en el que observes.
{{ comment.text }}