Quan posem atenció a com vivim les relacions amb les altres persones, ens podem adonar que, sovint, esperem alguna cosa d’aquestes relacions, encara que sigui inconscientment.
Una cosa semblant pot passar amb situacions de la nostra vida que “esperem que succeeixin d’una manera determinada”.
Quan això passa, és com si tinguéssim una sèrie d’objectius o necessitats, sovint inconscients, i jutgem si una relació o un succés està bé o no solament si “a través d’aquesta relació o succés els nostres objectius o expectatives queden satisfets”.
Parlant des de la meva pròpia experiència vital i fent un recorregut retrospectiu de les relacions amb les persones que he sentit més properes, puc adonar-me que, sovint, he valorat les relacions en funció del “que representa o m’aporta la relació”. I en el fons és com si estigués comparant amb una cosa que “espero que passi d’una manera determinada”.
Sense anar més lluny i pensant en la relació amb els meus fills (fill i filla), m’adono que espero conductes determinades i quan aquestes conductes esperades no es donen començo a pensar que alguna cosa en la relació no funciona, que hi ha hagut una conversa inadequada, que alguna cosa ha interferit en una bona comprensió, i al cap i a la fi és que no he sabut viure la relació des “del que està passant en aquest moment és el que hi ha, no està ni bé ni malament i no hauria de ser una forma diferent de la que és”.
Ara sovint utilitzem l’expressió “d’aquí i ara” i no estic segura que en tots els casos estiguem referint-nos al sentit més profund del que significa “aquí i ara” al que es refereixen persones amb molta experiència en meditació.
Tampoc estic segura que quan parlem de carpe diem (una expressió en llatí que fa referència a “aprofitar el dia d’avui”), utilitzem el sentit original de l’expressió. He sentit alguna vegada la utilització de l’expressió carpe diem en un sentit superficial de “gaudeix ara i oblida’t del demà”, com si en el fons volgués dir “oblida’t de les conseqüències”.
I llegint l’expressió tal com la feia servir el poeta llatí Horaci, el sentit em sembla més profund: “Aprofita el present davant la constància de la fugacitat del temps”. És a dir, res no és etern, tot va canviant i no podem fer res perquè les coses es mantinguin com a nosaltres en agradaria.
Quan utilitzem aquestes expressions en el sentit més profund de percebre i viure les coses tal com estan succeint, gaudim del moment tal com està passant, sense voler que sigui diferent de com és, és a dir des d’una acceptació profunda, estem entenent el flux de la vida, el flux dels esdeveniments, estem acceptant que les persones són com són i no com a nosaltres ens agradaria que fossin.
I aquestes formes de ser més conscients són el primer pas per escoltar, entendre i comprendre molt millor les altres persones i com a conseqüència ens acosten molt més els uns als altres.
{{ comment.text }}