De Vic a rei dels ‘music hall’

“Famós artista ballarí vigatà. Utilitzant el (p)seudònim de John Bux, des de 1928 actuà en els principals teatres i sales de varietats d’Europa gaudint d’una fama internacional pels seus mèrits.” És part d’una lacònica nota biogràfica que l’historiador i bibliòfil Miquel dels Sants Salarich, coetani seu, va dedicar a Josep Buxó en una de les entrades de Siluetes vigatanes, un recopilatori amb més de 500 vigatans rellevants. I va ser aquest paràgraf, precisament, el que va fer obrir els ulls a Carles Costa, el dia que el va llegir. “És extraordinari”, va pensar. Això devia ser a l’entorn del 2019, quan Costa, enginyer informàtic i aficionat a la història local, ja enfilava la redacció del Glòries vigatanes, un volum que ressegueix la biografia de 18 prohoms vigatans, publicat en versió digital l’any 2021 i en paper el 2024. El nom de Bux li va continuar cremant als dits i, de mica en mica, va començar a estirar fils. Cinc anys després d’una exhaustiva recerca pública –en format digital a través d’Amazon–, el llibre titulat John Bux, rere la pista de l’home de goma, una extensa biografia, encara amb llacunes, que referma que no només es tracta d’un vigatà espectacular sinó també “molt atípic”, que va viure una autèntica vida de pel·lícula. L’edició és fruit d’un autèntic trencaclosques documental. Costa ha arribat a aplegar 2.200 retalls en arxius o hemeroteques d’arreu del món; “i no hi són tots”, adverteix. De fet, li han quedat “buits” en mitjans de comunicació de països com els Estats Units, l’Argentina, Alemanya o el Regne Unit, on li consta que hi va actuar John Bux. A partir de totes aquestes referències, Costa ha recosit part de la carrera artística del personatge, “amb algunes intermitències”. I a cada nova puntada, la confirmació que es trobava davant d’un periple vital “realment interessant”. Josep Buxó Coma va néixer a Vic l’any 1905. Era fill de Ca la Neus –o Nieves–, una merceria i sabateria que hi havia a la plaça Major –al mateix local on anys després hi hauria la Drogueria Junyent–. La regentava la seva mare, la torellonenca Neus Coma, fet que explicarà, fent una el·lipsi en aquesta història, el perquè Bux també va actuar més d’un cop al Cirvianum. Buxó, però, ni volia ser un Estevet més, ni fer de sabater. Volia ballar. “Seria una mica com el Billy Elliot català”, apunta Costa. I no tant per una oposició familiar manifesta, que no consta, sinó interpretant el context que li va tocar viure: una ciutat dels sants, apocada i tancada, poc procliu a admirar un personatge “eixelebrat” que es volia obrir camí en el món inimaginat del cabaret. Per tot plegat, a l’entorn dels 20 anys Buxó fa les maletes i se’n va a Barcelona –on sembla que puntualment encara haurà de fer de sabater per guanyar-se la vida–. Al barri de Gràcia, però, no acaba de trobar el seu lloc i fa el salt a París. A la capital francesa aprofundeix en l’aprenentatge de tota mena dels anomenats balls moderns (des del xarleston fins al black-bottom passant pel foxtrot, el yale o el bugui-bugui). Fins i tot debuta, “incidentalment”, al mític Moulin Rouge. Poca broma. Les primeres crítiques ja comencen a elogiar les habilitats d’un ballarí “amb una elasticitat espectacular”. De tornada de París, el 1927 debuta al Teatre Còmic, un dels locals de varietats més emblemàtics del Paral·lel de l’època. Aquí neix, pròpiament, el personatge de John Bux, “un joven más bien menudo, ingrávido, de ojos azules i de apariencia de graduado per una universitat inglesa”, el descriu el crític de La Vanguardia. De gira per tot el país, el juliol de 1927 farà parada a casa, per actuar per primera vegada al Teatre Vigatà, on se’l presenta com “el rei del charlestón, de fama mundial”. A Vic hi tornar, com a mínim, dos cops més; un segon al Vigatà i un altre al Teatre Canigó. El 1930 Costa el torna a trobar a París. Hi arriba de la mà de dos noms propis del món del music hall del moment, l’artista Raquel Meller i el compositor Jacinto Guerrero. “Allà acaba d’explotar.” Bux enceta una gira per tot Europa, “el seu cos no té esquelet”, “els seus músculs semblen de goma”, clamen les crítiques. Al cap d’un any reapareix a Barcelona, ara sota el títol de “campió del món de balls excèntrics”, certamen que Costa no ha pogut documentar. El 1933 debuta al cine ballant a la pel·lícula Mercedes, dirigida per Josep M, Castellví. Està considerada la primera comèdia musical espanyola i la primera “amb escenes parlades en català”, remarca Costa. Compartirà pantalla, entre d’altres, amb el mític Josep Santpere, pare de Mary Santpere. En els anys posteriors farà el salt, també, per tot el continent americà. Països com el Brasil l’idolatren. En aquest anar i venir, Bux mantindrà contactes puntuals amb personatges com Charles Chaplin o Cantinflas, que també li reconeixen les virtuts. El 1939 grava una segona pel·lícula, a Cuba, Una aventura peligrosa, amb la vedet cubana Rosita Fornés. Les crítiques no la deixaran massa bé, però en aquest país Bux també esdevé molt popular fins als anys 50. La revolució de Fidel Castro marcarà un abans i un després. El castrisme li embarga els béns i Bux desapareix una temporada dels escenaris. No serà fins al 1972 que un article a La Vanguardia indica la seva tornada a Barcelona. “A fer què?”, “va tornar sol o acompanyat?”, “va tornar per actuar o per quedar-se definitivament?”, es continua preguntant Costa. El que sí que ha pogut certificar és la data de la mort, el 10 de desembre de 1976, a Barcelona. Tenia 71 anys. En la necrològica hi consta que deixava cònjuge, una filla –Costa ha sabut que el 1954 tenia 16 anys– i un fill polític. A ell, però, només li consta el nom d’una primera muller, la cantant mexicana Carme Rodríguez. “Es va casar en segones núpcies?” Una altra pregunta que per ara queda en l’aire. Davant d’aquests i altres interrogants, Costa aprofita per fer una crida a localitzar noves fonts. Sobretot d’una possible descendència que li aportés noves dades. El personatge s’ho val. “És realment un català universal”, remarca Costa, a qui li consta que el personatge va mantenir sempre l’estima per la seva ciutat natal. “Va ser un vigatà de soca-rel i molt orgullós de ser fill de la Ciutat dels Sants”. De fet, en algunes entrevistes havia manifestat la intenció de retirar-s’hi, a Vic. “Mai havia trobat ningú que hagués propiciat una col·lecció d’elogis tan considerables i de tanta magnitud com aquest”, clama Costa, convençut que, un perfil així, mereixeria “una pel·lícula o un musical”. Queda dit.

De Vic a rei dels ‘music hall’

Festes d’hivern i Tonis a Manlleu en un altre cap de setmana pendents de la pluja

La guia d’activitats per al cap de setmana

Tres nous espectacles per celebrar els 10 anys dels Teatrets d’Osona

“Un personatge històric? Les nostres àvies i avis”

LA PREGUNTA

Veu bé el nou model de finançament per a Catalunya?

Detingut a Vic per un delicte contra la llibertat sexual

Els tres 'gegants' del porcí espanyol dominen el sector a Osona

Reconeix el lladre perquè portava la seva roba posada pel carrer a Roda de Ter

Arrenquen les obres per obrir un nou vial a Vic, del carrer Sant Pere a l’escola Centre

Sant Sadurní projecta una reserva de la natura amb animals que ocuparia el 60% del municipi

Detenen a Vic un noi acusat de matar-ne un altre a Colòmbia

Comença la migració dels mòbils de Vera cap a la xarxa de Vodafone

Sant Sadurní d’Osormort passarà a dir-se d’Osorviu

La neu obliga a circular amb cadenes a la Vall de Camprodon i la collada de Toses

“Fred? A la Plana de Vic, cada cop menys”