Eulàlia Robert
A tots ens passa que en diferents moments de la vida caminem de manera diferent segons l’etapa.
Hi ha etapes del camí de la vida en què sembla que un camina sense esforç i que el camí és fàcil. És com deixar-se sorprendre pel que ens ofereix el camí, descobrir amb interès i curiositat, escollir des dels nostres interessos i valors, i acceptar el que ens anem trobant, sense ni tan sols preguntar-nos el perquè d’una o un altra vivència o quin sentit tenen.
Hi ha, però, altres etapes del camí en què no tenim sensació d’avançar. És més, tenim sensació d’estar fent voltes en cercle, o de caminar provant diferents direccions sense trobar, aparentment, la manera de caminar. Podem tenir la sensació d’estar aturats, com perduts, sense saber cap on anar.
Poden ser moments en què estiguem passant per un sotrac, una crisi personal, com ara una pèrdua o estar davant d’una presa de decisió especial que sabem que tindrà conseqüències importants a mitjà o llarg termini.
Potser en aquests moments va bé parar i descansar.
Simplement tornar a prendre contacte amb nosaltres mateixos, ja que de vegades passa que ens perdem i dubtem de qui som, de què volem i no ens podem enfocar en objectius. És com si haguéssim perdut la nostra brúixola interior.
És fàcil dir-ho, però potser aquests moments d’estar perduts són necessaris per tornar a trobar un sentit al camí.
Encara que això passi per la sensació d’estar en un forat, o encadenats a alguna cosa material o simbòlica, o d’estar tan lliures i desaferrats que no sabem quin rumb prendre.
En aquests moments és quan necessitem compassió cap a nosaltres mateixos. Necessitem respirar i notar la nostra respiració, notar que, malgrat tot, seguim vius. Si aquests moments transcorren amb tristesa, potser necessitem acostar-nos a éssers estimats i tornar a sentir que continuen sent-hi. Trobar persones amb qui compartir la nostra tristesa, importància, frustració, por o enuig.
Pot ser que durant aquestes aturades també haguem de travessar algun lloc fosc, però si simplement practiquem el descans, la reflexió, la connexió amb éssers estimats, les passejades acompanyades o en solitari per la natura, l’esport, la meditació, el deixar-nos cuidar, nodrir-nos en lloc de menjar, a poc a poc, gairebé sense adonar-nos, tornarem a notar que la nostra brúixola interior torna a marcar el nord.
I, a mesura que anem estant amb nosaltres mateixos, anirem connectant també amb aquests valors que continuaven sent allà, aquests valors, desitjos, ambicions i projectes que novament comencen a interessar-nos.
A poc a poc, ben a poc a poc, fins que de mica en mica tornem a notar que el camí es torna una mica més fàcil.
I aquí pot ser que comencem a notar, de nou, el so intern del nostre caminar.
{{ comment.text }}