El so de caminar | Venus sempre hi és

Una caminada de tarda sempre és regeneradora. Fer-la sol pot arribar a ser terapèutica i en un dia de festa, una potenciadora d’alegria interior. Caminar per veure una posta de sol sempre és increïble, espectacular si hi ha núvols prims, i si a sobre hi busques quelcom a l’horitzó és un esdeveniment fascinant. Aquest cop, el motiu principal era veure el “cometa del segle”. Mentre feia l’ascens pel camí, la ment va viatjar pel temps passat. Com que els experts han comentat que aquest cometa no tornarà a ser vist fins d’aquí a mil anys, m’imagino com haurien viscut els avantpassats un fenomen puntual al cel. Si s’adonarien de l’aparició d’una nova llum, si tindrien por del fet o era un motiu d’esperança. No tenia cap resposta clara, però em va crear una mena d’excitació pel que esperava veure i com hi reaccionaria. No tenia la necessitat de preguntar-me què podia ser, ara tenia la resposta clara i concisa del que era i per què passava en aquell precís instant. Fins i tot sabia ben bé com havia de ser. La qüestió és que amb aquests pensaments vaig arribar al cim amb una expectativa creada. Encara que el sol era present, tenia clar on havia de mirar: a l’oest. I de sobte, vaig poder diferenciar un punt estirat, que s’anava allargant fent una ratlla a l’horitzó llunyà. Era una sensació increïble, semblava que m’hagués esperat per començar el seu recorregut. Em feia sentir petit a la immensitat, on depenia d’una grandesa universal. L’emoció m’envaïa tot el cos, un calfred va pujar per l’esquena. Estava ebri, la sensació de viure una cosa extraordinària i única, estava eufòric. Per sort no hi havia ningú per compartir aquell succés, perquè llavors molt a prop de la línia, que començava a desaparèixer, en va aparèixer un altre, que es desenvolupava igual, i poc després la tercera línia feia el mateix. Uns segons de dubte, per centrar-me a la realitat i deduir que eren traces d’avions que reflectien a la llum del sol. I llavors, desconcertat per la realitat, vaig recordar l’acció de badar, de veure la vida com un espectador, sense judici. Em vaig acomodar i vaig practicar l’art d’observar. Quan la nit avança i el sol s’amaga, mirant a l’oest es pot veure el planeta Venus. Me’l mirava tranquil·lament i m’afirmava que la majoria dels dies es fa present. Per tant, algú fa moltíssims anys també el veia cada dia i li va posar un nom amb significat. Lligat a la mitologia, a les històries que explicaven allò que encara no es podia demostrar, però que servien per entendre la vida i no tenir-hi tanta por. Venus és la deessa de l’amor i la fertilitat, potser per això surt al capvespre per recordar-nos que ens hem d’estimar. Al final vaig veure el cometa del segle, que potser no tornaré a veure, però amb el que em quedo de l’experiència és amb Venus, protectora de la naturalesa, que demà hi tornarà a ser com cada dia que torna a començar.

El so de caminar | Venus sempre hi és

‘Tormented Souls II’

Estil ‘hygge’

Els renecs

Què és el kimtxi?

LA PREGUNTA

Està d’acord amb la posició del govern espanyol sobre la guerra a l’Iran?

Mor una dona en caure des d'un vuitè pis a Vic

Troben sense vida al Collsacabra un home que estava en recerca des del matí

El proper dissabte tanca el Mercadona de Torelló

Una parella de Tona queda atrapada a Tailàndia després que la connexió via Qatar es cancel·lés pel conflicte al Golf

Detingut per una agressió sexual a Sant Joan de les Abadesses

Es fa passar per un treballador del banc i roba 25.000 euros a dues persones grans de Barcelona

Detenen el lladre d'una bicicleta a Vic gràcies al GPS

Demanen més de trenta anys de presó per a cadascun dels acusats de l'atac a la comissaria de Vic

Sis restaurants recomanats per la Guia Michelin a Osona i el Ripollès

Apaguen un foc al jardí d'una casa de Tona