“La casa ha canviat al cent per cent; ja gairebé no en queda res de quan jo hi vivia.” Ho diu Pere Vila, que ara té 96 anys. Era el vuitè dels protagonistes d’Onze germans i una guerra. Memòria d’onze germans que sobrevisqueren a la Guerra Civil (Símbol Editors, 2005), el llibre escrit per una seva neboda, Fina Vila.
Avui és l’únic que queda viu. Les parets d’aquest mas van veure créixer aquesta família, però els records més colpidors estan vinculats als anys de la Guerra Civil. Uns records que Vila manté gravats a la memòria. Gairebé al detall.
Els seus pares, Joan Vila, fill de Sora, i Pilar Farrés, nascuda a Vespella, es van casar l’any 1916 i es van instal·lar com a masovers a la Roca de l’Oriol, a Santa Cecília mateix. Més endavant es traslladen a la Roca Xica, on naixeran els seus 11 fills. L’any 1935 els surt l’oportunitat de llogar mas Tarrés, dins el mateix terme. La mudança, amb el fill gran amb 18 anys i el petit amb només 2, representava “un pas valuós de cara al seu futur”, escrivia Fina Vila. El mas, situat a tocar la riera de Sorreigs, els oferia la possibilitat de tenir “camps cultivables a fregar la riba, amb possibilitat de regadiu; allà hi havia aigua abundant i a l’abast”. Tarrés, a més, s’obria a tot un nus de camins i carreteres. La finca era propietat del vigatà Joan Puigserver, que anys més tard seria alcalde de Vic (1947-1952). Van ser uns temps “d’anar tirant endavant sense escatimar esforços, també sense lamentacions”, relatava Vila. Les lamentacions arribarien amb l’esclat de la Guerra Civil.
Tarrés es va convertir en “centre d’operacions” de l’exèrcit republicà. I la família, com tantes d’altres, serà “testimoni vivent de la tragèdia, l’horror i la follia de la guerra”. Miraculosament, tots ells van sobreviure. Els pares moririen el 1961 i el 1972, respectivament. Serà a partir d’aquest moment que un dels fills s’hi queda a viure i inicia una profunda reforma del mas –que acabarà adquirint l’any 1981–. La modificació més visible serà l’eliminació dels dos porxos que presidien la façana. Un dels pocs elements originals que resten, a banda de les parets mestres i les antigues corts, és la porta principal de fusta amb el marc de pedra –on encara hi són visibles les marques d’esmolar ganivets o el desgast pel salpàs–. A mà dreta, un arc dibuixat testimonia l’entrada a l’antic femer. Al mas l’acompanyen alguns coberts, llogats per a la cria de porcs; la finca manté vuit hectàrees de conreu.
Tarrés és a peus de l’ermita de Santa Perpètua, a cavall dels termes de Gurb, Sant Bartomeu i Santa Cecília, que durant anys va ser propietat de la mateixa família. “Jo en soc l’hereu”, reivindica Pere Vila. El Bisbat, però, se la va immatricular el 2011.
{{ comment.text }}