L’excusa és una bona llei?
L’excusa de pensar que el costum és millor que els nous plantejaments i iniciatives per millorar les normes. Habitar els canvis que porten a fer-ho d’una altra manera, perquè a vegades es creu que no van a parar enlloc.
Excusar-se a reciclar el rebuig, a comprar les coses pels envasos i despreocupar-se del volum de matèria inservible que es genera. Pensar que sempre s’ha fet així i no té sentit canviar, que les lleis dels nostres costums són innates, que la nostra consciència les ha establert com a fets naturals. Però, i si aquí hi ha un error de comprensió? Perquè en el cas del rebuig orgànic que es genera de la nostra activitat alimentària, sempre s’han reutilitzat, i ha set retornats al camp per adobar i potenciar els nous cultius. I si no recordem que les cases de pagès del segle passat tenien un femer per acumular tots els fems dels animals que tenien a casa, els excrements dels humans que hi vivien i les restes orgàniques que sobraven de la cuina.
Els costums tenen l’efecte principal de commoure’ns i atrapar-nos de manera que ens sigui difícil alliberar-nos-en o si més no poder raonar les seves ordres, ja que la majoria les hem absorbit a la infantesa, com la llet de la mare, per créixer quan som innocents. La primera mirada a les coses va acompanyada del nostre costum sobre allò; sembla que hàgim nascut amb la disposició d’actuar així, sembla que siguin generalitzades i naturals.
Si els costums estan per ser canviats a ritme dels canvis que ens envolten. Si ens mirem cap a dins, el pensament d’ara i el que pensàvem ahir, hi trobarem que la majoria es nodreixen en conjunt, amb i per les altres persones i poques vegades de com es mou el medi. La natura no es contraposa a la seva organització general, que les coses neixen, creixen i desapareixen per afavorir que d’altres ocupin el seu espai i faci el mateix. Un canvi constant, que implica l’alteració d’un per l’oportunitat de l’altre.
Posem-hi un conte, per reflexionar-hi, explicat per Michel de Montaigne (1533-1592) en un dels seus assaigs: “Un gentilhome francès es mocava sempre amb la mà, cosa bastant poc habitual entre nosaltres. En defensar la seva conducta en aquesta qüestió (era famós com a bon orador), em preguntà quin privilegi tenia aquest brut excrement perquè li preparàrem sempre un drap bell i delicat per rebre’l, i a més, fet que encara és pitjor, per empaquetar-lo i estrènyer-lo curosament contra nosaltres; que això havia de provocar més malestar i més horror al cor que veure’l abocar allà on fora, com fem amb altres excrements. Vaig pensar que no li faltava raó i que el costum m’havia impedit de veure aquesta raresa, que tanmateix trobem tan fastigosa quan se’ns conta d’un altre país”.
Potser quan evolucionen els nostres costums, quan deixem d’excusar-nos per millorar-los, deixarem de pensar en els miracles, és a dir, que allò que tirem desapareixerà per art de màgia. Entendrem la ignorància que tenim sobre la natura. Llavors ens acostumarem a aportar el compost, fet del rebuig orgànic, a l’hort. Així donar a la terra el que esperem que ens ofereixi la pròxima temporada.
