Icona visual del creixement urbà a ponent, símbol del passat industrial de Vic i, des de fa 30 anys, centre administratiu d’àmbit municipal i comarcal, l’edifici del Sucre pot exhibir a partir d’ara el títol d’Emplaçament Històric de la Química en el territori de parla catalana. Ho és en qualitat dels seus orígens, quan a finals del segle XIX va esdevenir la primera fàbrica de Catalunya que va utilitzar la bleda-rave o remolatxa com a matèria primera per a l’obtenció del sucre roig, base del sucre refinat. Aquesta és la segona vegada que la Societat Catalana de Química, filial de l’Institut d’Estudis Catalans, lliura aquest reconeixement. La primera va ser l’any passat a Altafulla, lligada a la figura del científic Antoni Martí i a l’hospital, avui abandonat, on tenia els laboratoris.
“La implantació d’aquesta sucreria es considera un avenç molt significatiu de la química agrícola de finals del segle XIX, tant en l’àmbit agrícola com en el de la indústria extractiva”, detalla el text de la placa que dijous al vespre van destapar Gregori Ujaque, president de la Societat Catalana de Química, i Anna Alemany, regidora de Turisme. “És un orgull per a la ciutat exhibir aquest reconeixement, que alhora posa en valor el nostre patrimoni històric”, va destacar Alemany, tot recordant que l’edifici ja forma part del selecte grup dels 100 Elements del Patrimoni Industrial de Catalunya. Alemany va fer menció especial a la figura de Consol Blanch, professora emèrita de la UVic-UCC i membre de la Societat Catalana de la Química, per la “tenacitat i perseverança” en l’obtenció d’aquesta credencial. “Aquest edifici és una mostra més de l’esperit pioner que sempre hem tingut els catalans”, va remarcar Àngel Messeguer, secretari general de l’Institut d’Estudis Catalans.
La singular història d’aquest imponent edifici d’aires modernistes l’ha resseguida a fons l’historiador i professor de la UVic-UCC Santi Ponce. Ell mateix va presentar dijous una ponència titulada “La fàbrica del sucre de Vic, un projecte industrial pioner (1890-1906)”, que també s’ha editat en format llibret. Per contextualitzar-ho cal recular fins al 1747, quan el químic alemany Andreas Marggraf va identificar que les remolatxes contenien sacarosa. Anys després, el 1799, un seu ajudant i també químic Franz Achard va posar en solfa un procediment per a l’obtenció de sacarosa a partir del suc de la remolatxa. “El bloqueig anglès del continent europeu durant les guerres napoleòniques va esperonar el desenvolupament de les indústries del sucre de remolatxa en substitució del de canya, produït a Amèrica”, va anar explicant Ponce. L’any 1801 s’inaugurarà a Silèsia la primera fàbrica d’un novedós sector que, ben aviat, s’estendrà pel nord d’Europa, encetant una mena de febre de la remolatxa que viurà el seu particular i efímer capítol a Vic, on s’instal·larà la primera indústria sucrera del país, i la cinquena de tot l’Estat espanyol.
L’any 1890 s’havia constituït una societat encapçalada pels industrials Albert Planas i Martí Miret –un antic general carlí que s’havia afincat a Vic després d’algunes experiències amb la fabricació de sucre a Cuba–, a més d’un bon nombre de propietaris agrícoles com a petits accionistes. El 22 de febrer d’aquell mateix 1890 es posa la primera pedra de l’edifici. La ubicació, a tocar de l’estació del tren, “semblava idònia” i el projecte de seguida va despertar l’interès entre la mateixa burgesia vigatana. “Els propietaris es vantaven d’haver instal·lat la tecnologia industrial més desenvolupada dins l’àmbit internacional, amb capacitat per triturar i processar diàriament 600 tones de remolatxa, amb una previsió d’arribar a les 10 o 12 mil tones anuals”, va exposar Ponce. La fàbrica de sucre, però, s’havia de nodrir de la remolatxa que plantessin els pagesos d’Osona i el Vallès Oriental. Fins i tot es van emetre accions a baix preu per implicar-hi la pagesia. Debades. La gran majoria de pagesos i parcers es van negar a cultivar-ne. La reticència a les innovacions, els alts costos de producció i transport i els canvis en el cicle productiu van resultar determinants.
L’octubre de 1891 s’iniciarà la recepció de la primera remolatxa “i els pagesos de la comarca feien cua amb els carros carregats per abocar la mercaderia a les sitges”. Un miratge. La fàbrica va acabar funcionant tres setmanes aquella primera temporada, i una setmana més a la segona. L’any 1893 ja no va obrir i l’empresa va fer suspensió de pagaments. Sis anys després hi ha un intent de reflotar-la, com a Azucarera de Vich, de la mà de la Cambra Agrícola Ausetana. Entre 1900 i 1902 tornarà a produir petites quantitats de sucre, en bona part gràcies a la remolatxa que es cultivava a l’Empordà. L’any 1903 compra l’edifici la Societat General Azucarera de España, però ho fa per desmantellar-la i repartir la maquinària per altres fàbriques del grup. L’any 1906 part de les dependències de l’edifici es transformen en una farinera, però aquí ja comença tota una altra història, que acabarà als anys 60 amb l’estat d’abandonament de l’immoble. No serà fins al 1991 quan entra en joc l’Ajuntament, i a través d’una permuta amb els últims propietaris –la família Costa– adquireix l’edifici i el restaura i remodela per convertir-lo en l’actual centre administratiu. Avui l’edifici manté la seva química.
{{ comment.text }}