Més que un recorregut per la nostàlgia entrar-hi esdevé, avui, un viatge patètic per la desolació. A fora, un gran rètol en forma de pantalla parabòlica, d’un blau esclarissat pels anys d’intempèrie, encara anuncia Les Nits del Fox, que signen Kukax Produccions, l’últim col·lectiu que va gestionar aquesta mítica sala de festes, abans que tanqués definitivament les portes, la primavera de 2000. És l’últim signe extern d’una discoteca que va obrir les portes fa 35 anys i que, des de llavors, forma part de la memòria noctàmbula de tota una generació. Una discoteca que en realitat van ser tres: l’autèntic Fox Trot (1983-1992), Estudi Fox (1993-1996) i Les Nits del Fox (1997-2000).
Durant aquests últims anys, l’herbam i les bardisses han regnat a tot l’entorn del recinte. Fa unes setmanes el propietari va mirar d’agençar-ho; però la natura és tossuda i les males herbes, rebels. L’antic aparcament, durant tants anys un autèntic tragí de cotxes amunt i avall, fa temps que ha esdevingut un descampat més al sol. Just davant de la façana principal, sis petites palmeres resisteixen dempeus, extemporànies a tot, mentre el pal dels focus que projectaven llum i glamur a la façana jau estès a terra, convertit en ferralla. La teulada de pissarra, que es va escrostonant, i part de les parets revestides de pedra testimonien el toc de distinció i d’exclusivitat que van voler donar a un local que, en els seus primers anys, es va convertir en una de les sales de festa amb més renom de tot el país.
Miquel Erra
Totes les entrades principals estan tapiades i algunes de les baranes de les escales d’accés, literalment arrencades. Durant anys, lladregots o simples brètols han trobat la forma d’accedir-hi impunement. Bàsicament per la part del darrere, on queden arrecerats de mirades indiscretes. Han anat rebentant portes i finestrals a cops de qui sap què, per irrompre a la gran planta de baix –on els responsables de la discoteca hi acostumaven a guardar el material i els decorats.
“Quan ho vaig comprar encara estava tot equipat, s’hauria pogut tornar a obrir la discoteca l’endemà mateix, si hagués calgut”, recorda Narcís Sors, el veí de Sant Miquel de Balenyà que ho va comprar fa “12 o 13 anys”. De fet, els dos primers anys el mateix Ajuntament de Seva encara li va demanar el local per muntar-hi “els Carnestoltes”. Avui seria impossible. No hi queda res de res. “Mira, mira, s’ho han endut absolutament tot; fins a l’últim pam d’aram, les instal·lacions elèctriques… tot”, va descrivint mentre avança, amb el llum del mòbil, entre la runa, els esquerdills de vidres i el desori més absolut. Quan els intrusos van deixar de trobar-hi “res per endur-se” es van dedicar, simplement, a “aixafar-ho tot”, lamenta el propietari.
Miquel Erra
Al cor de la discoteca s’hi accedia a través d’una escalinata. Uns cortinatges de color blau, esfilagarsats, resisteixen com bonament poden abans de donar pas a la sala principal, on ara regna la foscor més absoluta. Els més habituals encara hi podrien reconèixer, pel fil de llum que entra per alguna escletxa, la immensitat de la pista de ball, que quedava just uns graons per sota. També intuiria la ubicació de les barres que estaven distribuïdes per tot el recinte o les dues cabines de DJ. Al fons, a una banda, el mític escenari cau a trossos; a la banda oposada, tres graons condueixen a l’antic reservat, inicialment anomenat El Petit Fox. Si poguessin parlar, les parets d’aquest reservat… Algunes deixalles recents denoten que algú hi fa estada puntual, en aquest racó de l’edifici.
Ni els antics vestidors –ara un escampall de cartells, decorats i alguna disfressa puntual–, ni els aleshores freqüentats serveis s’han salvat de les destrosses: “Pel bé de tots conservem nets els lavabos”, encara es pot llegir a dins en un rètol. En realitat no hi queda ni un mirall sencer. “Algun dia algú hi prendrà mal”, adverteix el propietari tot brandant el cap a banda i banda. Durant els primers anys, Sors va instal·lar un sistema de seguretat i mirava de passar-hi de tant en tant, “però encara et plantaven cara” i, quan marxava, hi tornaven a entrar. Les vegades que hi va treure el cap la policia tampoc no van servir de res. Aquests últims temps ha estat una espiral constant de tapiar i retapiar els esvorancs dels infractors. “Ara només venen a fer el bèstia”, admet amb impotència. Vendre-s’ho serà, en part, un alliberament. Sors espera trobar comprador per a aquesta finca qualificada com a sòl industrial i que té una superfície de 27.000 metres quadrats. L’actual edifici –inicialment construït per acollir una sala de desfer– disposa de dues plantes de 1.000 metres quadrats de sostre cada una, però està per veure si el futur propietari en voldrà aprofitar l’esquelet. Serà el comiat definitiu del Fox Trot. Curiosament, a l’altra banda de la carretera, el Clàssic Bar també fa anys que viu entre runes i desolació. Autèntiques cendres de temps passats. Aviat no en quedarà ni això.
