Què els passa als qui tot el dia estan capficats i empipats, i per tot rondinen? Amargats? Problemes? Cal obrir la ment i deixar anar totes les tensions. No serveix de res enfadar-se contínuament. I és que molta gent s’enutja per qualsevol cosa. N’hi ha que fins i tot es disgusten si els dius que no val la pena, que la vida són quatre dies per estar amoïnat i enfilar-se per les parets, per enfurismar-se, enfutismar-se o enfurir-se per una collonada. Si la cosa empitjora s’aïren o s’encolereixen i ves a saber què poden arribar a fer. La ira o la còlera ja sabem que no és bona ni per al qui l’experimenta ni per a qui l’ha de patir. El qui l’experimenta ha de saber controlar-se perquè es fa mal, però sobretot fa mal als altres, cosa molt pitjor. Enfellonir-se no ajuda gota al benestar propi.
Ara bé, n’hi ha que s’irriten, s’encrespen i s’enrabien perquè els fan la punyeta sense parar. Aquests tenen justificació. Si et burles d’algú molt sovint, és normal que li pugi la mosca al nas o es mosquegi, indigna (o fins i tot emprenya) veure com fan bullying als altres. N’hi ha, en canvi, que estan de mala lluna o de mala llet perquè no els surt res bé. Tothom pot tenir un dia dolent, nefast, i estar emprenyat amb el món. Tot i així, quan és recurrent, quan el malhumorat és malcarat per sistema, alguna cosa passa.
Emprenyar-se de tant en tant és catàrtic, és un alliberament. Ara, una cosa ben diferent és tenir mal humor o mala jeia massa sovint, fet que causa estupefacció i fatiga als qui ho han de suportar.
{{ comment.text }}