Cims | La pica del Canigó (8)

Xavier Roviró i Carme Rúbio La història i el mite El monjo italià Fra Salimbene de Adamo va escriure la crònica de la pujada al Canigó del rei Pere III de Catalunya-Aragó, Pere el Gran, l’any 1285. De Adamo explica que el monarca va decidir pujar per saber què hi havia al cim. No per tàctiques militars ni a la recerca de millors camins ni en busca de pastures, sinó per descobrir com era el pic ignot d’aquella muntanya màgica. Es tracta, doncs, de la primera ascensió descrita en la història de l’excursionisme i explica la gosadia d’arribar al cim d’una muntanya sols pel plaer de pujar-hi. Només dos amics del rei Pere coneixien el seu pla d’ascens al Canigó, i li van prometre que guardarien el secret i l’acompanyarien en aquesta missió. Ben equipats per al viatge, van pujar a cavall fins al peu de la muntanya. Després de caminar molta estona, va esclatar una tempesta de trons espantosos i llampecs que brillaven davant els seus ulls mentre queien pedres grosses de gel. L’espant va ser tal, que els dos cavallers van caure a terra. El rei Pere els animava dient-los que aquells patiments farien més gran el seu honor i que seva seria la glòria de coronar la muntanya. Però ells no es van veure amb cor de continuar. Així és que el rei els va demanar que l’esperessin allí fins al vespre de l’endemà, i que, si no hi havia tornat, se’n tornessin; després, va continuar l’ascens tot sol. Quan va arribar al llac va veure com de les seves aigües sortia volant un drac enorme que enfosquí de cop l’aire amb el seu alè. Satisfet de la seva aventura, quan el rei va retrobar els amics, els detallà el que havia vist, per tal que ho expliquessin a tothom. Durant la Renaixença, el Canigó es va convertir en emblema geogràfic del país. Verdaguer publicà el gran poema Canigó, imatge del ressorgiment nacional de Catalunya, encara avui considerat com a símbol de la catalanitat. La Flama del Canigó és una de les festes més destacades; es manté viva des de l’any 1955 a la Casa Pairal de Perpinyà. Cada any, per la revetlla de Sant Joan, la flama es regenera a dalt de la Pica i després es divideix per encendre les fogueres d’arreu dels Països Catalans. La Flama agermana els catalans del nord i del sud, i al mateix temps recorda com amb el Tractat dels Pirineus (1659) els estats veïns, que volien migpartir les terres catalanes, van crear una frontera que no evita que els catalans la creuin sense moure’s del seu país. El mot Canigó és d’origen incert, se suposa preromà. Durant segles, la muntanya es va dir el «pic de Balaig»», topònim present encara en diversos indrets del massís, com ara la vall de Balaig, capçalera del riu Taurinyà; també, a la part damunt de Cortalets, hi ha l’estany de Balaig i la carretera que faldeja la Pica mena a l’avetar de Balaig. Com arribar-hi Per pujar al Canigó hi ha diversos itineraris que es poden fer caminant o una part amb cotxe. Un recorregut ràpid i ben senyalitzat és el que surt del xalet dels Cortalets. Tot i que no és gaire fàcil d’arribar motoritzat a aquest refugi, hi ha un espai habilitat per deixar-hi els cotxes uns pocs minuts abans del xalet. Des de Cortalets cal seguir el sender que passa per l’estany de Balaig i arriba al cim de la Pica en dues hores llargues. El retorn es pot fer per aquest mateix camí. Les vistes i la muntanya són impressionants. El monestir de Sant Martí del Canigó El monestir de Sant Martí del Canigó es troba enlairat damunt del poble de Castell, situat al cor de la muntanya. Va ser fundat l’any 1007 i, desprès de llargs períodes d’esplendor, va restar abandonat molts anys, fins a començament del segle XX, quan el bisbe de Perpinyà, Juli Carsalade du Pont, el va fer restaurar gràcies a l’impuls del poema Canigó. El llegendari Segons una antiga llegenda, Sant Martí va passar una temporada al massís del Canigó. El dimoni també rondava per allà i, com altres vegades, va intentar enganyar el sant sense aconseguir-ho. Aquest cop li va voler fer una mala jugada. Era un dia de forta glaçada i el sant anava de camí muntat a cavall. El dimoni se li va presentar disfressat de pobre, mig despullat i mort de fred. Li va demanar ajut i el sant es va treure la capa que portava i amb la seva espasa –Sant Martí era un cavaller–, la va partir per la meitat i en va donar un tros al captaire. Pensant-se el diable que el sant es moriria de fred, el seguia de lluny. Ara bé, es va produir un miracle: va sortir el sol i va escalfar l’aire fins al punt de desaparèixer la glaçada. Des d’aquell dia, aquest fenomen es repeteix cada hivern i se’l coneix com l’Estiuet de Sant Martí.

Cims | La pica del Canigó (8)

Temps de tòfona a Centelles

Per Nadal, un crit per la pau

La guia d’activitats per al cap de setmana

Torelló es prepara per la setena edició del TocaFusta

LA PREGUNTA

Veu bé que el president dels bisbes espanyols opini sobre política?

Set detinguts i una vintena de denúncies en un dispositiu Kanpai contra la multireincidència a Vic i Manlleu

Fan malbé el ninot de l'escola Joan Maragall de Ripoll

Obriran un centre privat de diagnòstic per la imatge a Vic amb una inversió de 6 milions d'euros

La febre per trobar el número de loteria de l'anunci d'un torró ha arribat fins a Tona

El personal sanitari del CAP del Remei de Vic fa un pessebre vivent solidari

Girbau celebra un dinar de jubilats a les portes de Nadal

Els germans Pujol de la Granja Armengol, els nous 'influencers' de la vida a pagès

La Generalitat confirma el futur Palau de Justícia a l’Era d’en Sellés de Vic

Els pobles osonencs que pertanyen a Girona no es plantegen demanar un canvi de província

Refredat, grip i covid: símptomes semblants però malalties diferents