El passat divendres 20 de setembre va arrencar el San Sebastian International Film Festival (SSIFF), que durarà fins al pròxim dissabte 28 de setembre. Com cada any, en aquest festival hi haurà projeccions i estrenes de directors de gran prestigi, com Paolo Sorrentino, Audrey Diwan, Jacques Audiard… i també passaran per la seva catifa vermella altres celebritats tan influents com Javier Bardem, Monica Bellucci o Cate Blanchett. És un festival de 5 estrelles, és a dir, es troba entre els millors del món: més avall que el festival de Canes, Venècia, Toronto o Berlín, segurament, però més amunt que el de Sitges o Valladolid, definitivament.
Si es tracta d’un festival dedicat a l’art del cinema o d’un que explota viciosament qualsevol reducte mediàtic que li queda, és un dilema amb el qual tots els festivals conviuen, però enguany, a Donosti, ens ho podrem qüestionar de primera mà, perquè EL 9 NOU hi té un enviat especial, servidor, que s’encarregarà d’analitzar què s’hi cou aquí, i si els cinèfils n’hem de fer gaire cas o només es tracta d’una gran performance (una més) de la decadent indústria del cinema. La rellevància informativa té per als lectors d’EL 9 NOU la celebració d’un festival de cinema a Donosti radica aquí: a Vic i a Osona tenim grans mostres de tradició cinèfila de fa anys: el Cineclub Vic, el Julius, el Microvisor, el cinema a la fresca de Manlleu, el festival Protesta… Observar la realitat d’aquest festival de cinema basc es com posar un termòmetre a la indústria, i això ens ha de donar pistes sobre el futur d’aquesta.
El Zinemaldia, la forma basca de referir-se a aquest festival, es divideix en diferents seccions. La més important és la Perlak, que són les pel·lícules que venen de Canes i Venècia, i que solen ser les més desitjades, tant per al públic com per a la crítica. Paradoxalment, la secció oficial, que són els films que es juguen els premis i que són els inèdits, no solen despertar tan interès. La resta de seccions: Culinary Zinema, Klasikoak, New Directors… Desperten un interès relatiu, dirigit a nínxols especialitzats i totalment vocacionals, per no dir morts de gana.
Retornant als fets pràctics, i de forma cronològica, va ser aquest mateix divendres quan Emmanuelle va inaugurar el festival. La pel·lícula, dirigida per Audrey Diwan i basada en la novel·la homònima d’Emanuelle Arsan, reflexiona sobre el desig femení, que en un ambient massa controlat o artificial sembla que es corromp. Són 100 minuts de lenta i precisa direcció cinematogràfica, així com de sòlides actuacions, però que no transcendeixen en gran cosa més per a l’espectador, que no podrà criticar-la per la seva execució, igual que tampoc podrà alabar-la per la impressió que li deixarà. Posteriorment, s’ha celebrat una accelerada roda de premsa amb les grans estrelles de la pel·lícula convidades, a destacar la ja citada directora i Noemi Merlant, la protagonista del film, que amb la seva joventut ja posseeix una trajectòria encomiable. Poques coses s’hi han descobert, allí. La més important, segurament, és que la Emmanuelle estrenada el 1974 no ha sigut una referència en cap moment, ni per la directora ni per l’auca sencera d’actors. La pel·lícula ho intentaperò no té la potència de l’anterior obra de l’autora: L’Esdeveniment (2021).
Sortint de la sala de premsa hi ha temps per a observar l’ambient, la fila dels assistents del festival: els periodistes i els d’indústria. La condició general que agrupa tots els professionals que volten per aquí és la cara de desmenjat. Hauríem d’estar contents de veure les últimes novetats del món cinematogràfic, però sempre hi ha el mateix problema: tals novetats mai són prou bones. Els comentaris cínics i enjogassats després de les sessions són molts, i moltes són també les crítiques pedants que es pengen a digitals i blogs amb poques visites. Els carrers de Donosti, sempre plens a l’hora de fer el pintxo —i amb un percentatge de turistes i guiris molt important—, durant aquests dies s’infiltra amb personatges els quals els hi penja una acreditació del coll, amb una complexió que tira als extrems: o una esqualidesa que preocupa o un sobrepès inevitable. Els dos casos indiquen una preocupació relativa per a la salut d’un mateix, a favor d’una preocupació més essencial per a ells: el frondós art cinematogràfic.
Com a curiositat, cal destacar que, com a enviat d’EL 9 NOU, formo part de la premsa TOP, és a dir, dels que es tenen en compte. Des d’aquesta posició privilegiada, durant aquesta setmana no només gaudiré i observaré l’ambient d’aquest festival, sinó que també m’avançaré en ressenyar tantes estrenes com pugui perquè vosaltres, lectors, podeu saber en què gastar-vos els calés o no. Si puc i em deixen, us donaré més informació.
{{ comment.text }}