Ja fa més de dos anys de l’estrena de la primera part de Dune. Va ser tot un èxit de crítica i comercial, i van aprovar la segona entrega. Doncs bé, ja és als cinemes i més o menys acompleix les expectatives que tots els fans van dipositar en ella.
El pressupost és gran i l’espectacle es troba a l’altura. Villenueve és tot un mestre del llenguatge cinematogràfic, cosa que fa que la pel·lícula sigui molt sòlida visualment –tant en el fet narratiu com en l’estètic–.
Però si bé en la primera la història era un crescendo rítmic, en aquesta segona ja s’hi imposa un ritme alt des del principi, i tenint en compte que la pel·lícula dura unes dues hores i mitja i que tot s’acompanya amb una música que busca sumar-hi més grandiloqüència a tot plegat, l’espectador pot desenvolupar un principi de resistència a l’èpica constant induïda.
A la primera part entrem en un nou univers, i la calma que es pren per presentar-lo és també d’utilitat quan l’acció i la tragèdia prenen lloc. Aquí tot va massa ràpid i algunes el·lipsis les trobo massa expeditives. Un signe dels temps, segurament.
D’altra banda, veiem la història d’una profecia anunciada que va materialitzant-se a poc a poc. Una població sencera amb ansietat espiritual i una ment bastant colonitzada inconscientment espera que l’estranger els vingui a rescatar. L’element profètic és una plantilla que cal anar omplint amb els fets –les escenes, en el cas que ens pertoca– pertinents.
En algun moment, Dune pot veure’s com una desconstrucció dels elements profètics, gràcies, sobretot, al personatge de Rebecca Ferguson. Entre els protagonistes hi ha una consciència general sobre què cal fer, i hi ha el dubte de pensar si hi ha profetes de veritat o només venedors de fum. Però tot això es troba en un pla secundari o terciari. L’èpica de la realització és el que compta, i si hi ha algun descregut de la profecia es quedarà fora de tot el xou.
Qui s’hi vulgui endinsar veurà un món de referències i fets de l’univers creat per Frank Herbert. Els que esperin un blockbuster entretingut també el tindran, però sempre amb el perill de no poder veure altra cosa –gràcies a l’ambientació i a les estrelles del film– que un anunci de colònia de dues hores i mitja.
{{ comment.text }}