De tots els enviats d’Osona al Zinemaldia, vaig ser jo, en qualitat de freelance, l’únic que va veure en primícia aquesta pel·lícula. Es presentava en la categoria de New Directors i va guanyar el Premi de la Joventut i el Premi de la Cooperació Espanyola. La transcendència i significança d’aquests guardons m’és desconeguda, però no la qualitat del film, que és innegable.
Parla d’en Mauricio, cantant d’un grup de rock espanyol a principis dels 90, que fugint de la seva addicció a l’heroïna fa un viatge a Santiago del Estero, a l’Argentina, proposantse descobrir les chacareras, una música d’un estil molt idiosincràtic i amb molta ànima. La música diegètica, és a dir, en directe, ens aproxima molt més als personatges; és curiós l’efecte que pot aconseguir-se amb aquesta tècnica. No és només un efecte amb intencions de realisme, és també l’obertura a una dimensió sentimental amb un pes dramàtic prodigiós. Cada tipus de música que sona, doncs, és representativa també de l’estat dramàtic de la pel·lícula, com un termòmetre prenent la temperatura. Però aquesta no és presa sols a un individu, de fet, La estrella azul pot considerar-se el retrat d’una època més que una biografia, tot i que això no implica que la història del Mauricio sigui menys colpidora.
La direcció subtil però emfàtica del debutant Javier Macipe deixa espai als actors, que tan bé com toquen la guitarra, com actuen, i ens donen escenes d’una humanitat esfereïdora. Tot plegat, cada element reforça l’emotivitat, que és l’ànima d’aquesta pel·lícula. La dicotomia entre Espanya i l’Argentina o Sud-amèrica és l’eix que fa bascular el film: una Espanya freda, solitària i narcisista envers una Argentina càlida, despreocupada i solidària. Una música que vol entrar al vell continent, però que no hi troba lloc, encarnats en un cantant que tampoc és capaç de trobar el camí adequat en una Espanya caduca. Davant la fatalitat, la pel·lícula, en un gest molt postmodern, acabarà per trencar la quarta paret, un gest premonitori des del primer pla, en el qual veiem el mateix guió de la pel· lícula.
Un moviment que puja l’aposta i que a alguns els semblarà excessiu, un homenatge massa autoconscient que, paradoxalment, trobo que és l’aposta segura; la complaença de parlar de la feina ben feta, cosa que pot deixar- se per les entrevistes posteriors. Fet i fet, un molt bon film que s’estrenarà a sales a principis del 2024. Jo us recomano que l’aneu a veure, encara que faci un pèl de recança que parlin tant d’Espanya i el seu imperi com el melic de l’univers, però aquesta és la condemna que arrosseguem tots els catalans fins als dies dels dies. Això, però, ja és un altre tema.
{{ comment.text }}