Fa quatre anys que Viggo Mortensen es va estrenar com a director amb Falling (2020), una pel·lícula intimista i interessant sobre la relació d’un pare fet a l’antiga amb el seu fill homosexual. Amb The Dead Don’t Hurt, Mortensen juga amb el western en una obra que presenta les convencions del gènere per allunyar-se’n i construir la seva història en el pla emocional i existencial. Si bé la intenció és d’allò més noble, una certa sensació d’engany pot envair-te en els crèdits finals.El primer pla de la pel·lícula és l’Olsen, interpretat pel tranquil Viggo Mortensen, assegut a un cantó del llit amb la seva dona acabada de traspassar. A partir d’aquí, tres línies temporals s’obren: la infantesa de la dona, la història de la relació amb l’Olsen i l’actual, en la qual l’Olsen emprèn un viatge amb el seu fill infant.
Així, la protagonista indiscutible de la història és la dona, Vivienne Le Coudy, interpretada per la sempre genial Vicky Krieps, que tira endavant pel seu caràcter lluitador, emmirallant-se en la mateixa Joana d’Arc; ella és la personificació de la resiliència. L’Olsen, més esquiu, se’ns fa més misteriós. La resta de personatges són una decoració pels dilemes morals que se’ls plantegen en aquests dos. Des dels corruptes del poble amb el fill sàdic i malcriat fins al bonhomiós pianista Claudio, aquests només se signifiquen quant a la relació que mantenen amb la Vivienne.Amb la calma d’un home de cinema que ja no ha de demostrar res, Viggo Mortensen fa evolucionar la trama amb una lògica existencial més que factual. D’aquesta manera, l’espectador no tindrà dret a queixar-se quan no es resolguin els petits fils argumentals que es plantegen al principi, ja que l’essència del film va per uns altres verals que tenen més a veure amb la petitesa de l’individu davant l’impertorbable carés dels fets i la necessitat d’acceptar-los i tirar endavant.
Deu ser per això que les coses passen per força major i que aquí cadascú fa el paper que li toca: l’Olsen sent la necessitat d’allistar-se per unes causes eminentment primàries i la Vivienne aguanta perquè ho porta incorporat en el seu caràcter. Els corruptes i mafiosos arquetípics del poble també deuen actuar així per una predeterminació desconeguda per nosaltres, i el final accidental del film, veient tot el panorama, devia ser inevitable. Un pot arribar-se a sentir ridícul parlant així d’una pel·lícula. Diguem, doncs, que aquí les convencions del western es desconstrueixen –agrada molt aquesta paraula, últimament–, però amb aquest joc tot queda una mica diluït, i un es pregunta què n’ha de fer d’aquesta petita producció tan transcendental, zen i etèria com irregular.
{{ comment.text }}