La carrera d’Àlex Lora està plena de nominacions i guardons en festivals i premis alternatius, fins i tot des de la seva etapa acadèmica, cosa gens menyspreable i de gran mèrit, sens dubte. Ara bé, el seu talent és tan clar com el fet que jo no havia vist ni un segon de la seva filmografia fins l’estrena d’aquest llargmetratge. La pel·lícula és un retrat de la Isa, una jove impetuosament interpretada per Greta Fernández, un cul de jaumet atrapada en les seves dèries de tecnologia i xarxes socials i la seva immaduresa. Ella és la representació d’uns quants símptomes i patologies que el nostre jovent pateix, i aquesta radiografia no va del tot desencaminada.
La narrativa de la pel·lícula té un component estressant, un gra d’ansietat que va desplegant-se en les llums de les pantalles, les habitacions interiors, els talls de stories i les nits de festa. Un no saber on anar a caure mort, que és el mateix estat mental en el qual es troba la Isa. Paral·lelament, hi ha un component estètic paradoxal: unes càmeres lentes i unes músiques que ens duen en aquest món postadolescent que sol ser massa romàntic, embafador i tràgic quan tracta les emocions des d’un sentit purament individual.
Nora Navas és qui interpreta la mare de la protagonista, i és aquest personatge qui dona un bon contrapunt per valorar tot el que diferencia dues generacions que amb prou feines connecten. Quan una li diu que necessita pensar per escriure la seva novel·la, l’altra es mostra comprensiva i li diu que a ella li passa el mateix quan vol publicar les seves stories. Indefectiblement, davant aquest paral·lelisme procaç, la mare li etziba un somriure condescendent; com he dit abans, no anem mal encaminats.
Tota la reflexió sobre les xarxes socials i la joventut porta a pensar que la barrera entre l’esfera real/humana i l’artística s’ha trencat, i tot es barreja en una espècie de pseudovida que és decebedora en tots els aspectes. Si a sobre tens vint-i-pocs anys i vas més calent que una serp, pots acabar de destruir-ho tot amb dues o tres escalfades en mal moment. La colonització de l’internet, de què és digital, arriba a parts insospitades de la nostra consciència, i els seus efectes són imprevisibles. A sobre, la colonització també és lingüística, el català s’acaba allà on comença l’element digital; fins i tot quan dues catalanoparlants s’embarquen en un projecte independent, no els passa pel cap que puguin fer-ho en la seva llengua materna. Fet i fotut, la pel·lícula és absorbent, però alhora desagradable. La reducció del problema humà a unes pantalletes és, es vulgui o no, poca cosa. Si la visió de les senyores i senyors de 40 anys –que és l’edat dels autors d’aquesta pel·lícula– sobre la inconsistència i pusil·lanimitat del nostre jovent es redueix a la seva relació amb la tecnologia i cert sistema podrit que s’hi empara, es perd vigor i es peca de naïf. S’agraeix, però, l’esforç per comprendre’ns.
{{ comment.text }}