La manlleuenca Cristina Martínez Clapera –de nom artístic La Clapera– va demanar a 13 persones conegudes que es fessin una fotografia del seu cul. Va ser el punt de partida d’un treball pictòric que ha acabat amb l’exposició “Els culs i les meves cares”, que es pot veure fins al dia 27 d’aquest mes a la sala del Col·legi d’Arquitectura Tècnica de Vic.
La idea de La Clapera no és provocació gratuïta. La seva proposta artística va lligada a una reflexió “sobre el poder que tenen les paraules i com ens diem coses negatives sobre el nostre propi cos”. Cada fotografia de cul que li van fer arribar va donar lloc a una pintura, però també a la paraula escrita a sobre. Els textos es construïen a partir de les experiències que cadascú explicava. “Em va sorprendre la quantitat de gent que es va animar, a partir que deien que sí s’establia un lligam amb aquella persona.” Una part del cos que pot ser tabú o també objecte de desig esdevé una mostra de la vivència. També en ocasions a partir de les cicatrius: el quist que va ser extirpat… o el que hi és encara. Els textos tenen forma poètica i es construeixen a partir del relat que cadascú va afegir a la seva fotografia: “Rodonet i en forma de cor / fet de pell, memòria i ardor / mare que ha parit dues vides / i ha après el pes i l’amor”. L’aspecte físic deixa de tenir el protagonisme absolut, que es traspassa al relat.
La Clapera estructura l’obra en 13 quadres de mides ordenades de més gran a més petita. Totes sobre fusta, un material tan natural com el propi cos sobre el qual actua amb respecte. “No volia cobrir la fusta, al contrari: es tracta que es vegi i que s’integri, perquè ella mateixa ja té un color.” I també es tractava de “descontextualitzar les mides”: no importa si el cul és més gran o més petit, qui decideix la mida és al capdavall l’artista.
Al costat d’aquestes pintures, a l’altra banda de la sala, n’hi ha les que expliquen per què en el nom de l’exposició hi conviuen els culs i les cares. Són també 13 pintures, on el protagonista és el rostre de la mateixa artista: “Són 13 perquè vaig néixer un dimarts 13”, diu l’artista. Autoretrats en primer plànol i en actituds grotesques: dits al nas, ulls girats cap amunt, boca en una ganyota… L’origen és la reacció a un professor de la Facultat de Belles Arts que, al presentar un treball, li va dir que havia d’aprendre “a tapar forats” en sentit metafòric. La Clapera ho trasllada al sentit literal jugant amb els forats que tenim al rostre. “A través dels autoretrats, he sentit una mirada molt sincera i valenta, que no busca agradar sinó mostrar-se tal com és”, explica en un dels textos de sala que acompanyen l’exposició. Separant les dues sèries, al mig de l’exposició, uns llavis que també podrien ser… el centre d’un cul.
