M. Dolors Puig Fontseca (Bigues i Riells del Fai)
Hi havia al poble dos avis veïns: un era l’avi Segimon, home molt devot, i l’altre era l’avi de Can Pollancre, que, totalment al contrari, no ho era gens, de devot, a jutjar pels renecs que engegava a tort i a dret. Ambdós eres vidus. Els fills ja s’havien casat i vivien no gaire lluny.
No passava dia que l’avi Segimon s’escandalitzés quan sentia parlar el seu veí. Tot eren “mecagun aquí…”, “mecagun allà…”. Improperis i paraules malsonants llançades contra altres veïns del poble, persones de bé que certament no ho mereixien. Altres vegades era alguna dona la que rebia floretes no precisament gentils. Si es trobava padrines que corrien cap a missa, vestides de negre i amb els caps coberts amb mantellines, deia ben alt, perquè el sentissin: “Quina pedregada de velles!” I reia, ben fort, mentre que la resta de vilatans no deixaven de sentir vergonya aliena. I això encara ho podia suportar l’avi Segimon; el que no podia sentir eren els pecats contra Déu Nostre Senyor, la seva Santa Mare i algun sant que li venia a la memòria. Els renecs de l’avi de Can Pollancre se li ficaven al cap i els sentia ressonar en el seu cervell una i altra vegada, com en un malson, mentre que l’altre, amb la consciència ben tranquil·la, seguia feinejant per l’hort com si res. Els horts d’ambdues cases tocaven paret per paret. A l’avi Segimon li agradava, cap al tard, sortir a regar els enciams, petar algun tomàquet i arrencar una ceba tendra per sopar. Li era un moment de repòs després d’una llarga i dura jornada al camp. L’hortet era petit i endreçat. Hi corria una brisa lleu. A ponent el cel s’anava enrogint, mentre que a llevant començava a sortir alguna estrella. Aus nocturnes trencaven el silenci. Rat-penats caçaven mosquits i cargols llauraven per la tanca, revifats per la frescor del moment, deixant un camí daurat rere seu. Era un lloc on s’hi trobava bé. Però si el seu veí també era a l’altra banda de la tanca, tot l’encís del moment desapareixia i el bon home s’afanyava a entrar a casa, per no sentir-lo, i tancava portes i finestres.
L’avi de Can Pollancre conreava precisament una terra propietat del seu veí, als afores del poble. Era un terreny amb un fort pendent i per treure’n profit calia aplanar-lo, fent parets de pedra seca, amb les mateixes pedres que hi havia al sòl, per assegurar els marges i aconseguir uns camps llargs i escanyolits, que gairebé no valien l’esforç esmerçat, però era l’única manera de disposar de més terreny fèrtil, en una lluita constant contra la natura, que reclama el que és seu, si se li dona l’esquena. Anys enrere, quan l’avi Segimon encara feia barretines, tot el pujol era un bosc. Va ser el seu avi qui va talar arbres, va aplanar les feixes i es va deixar l’esquena traginant pedres i rocs per aixecar les parets, seguint una arquitectura atàvica, rude i simple. Després el pare hi va plantar vinya. Quins dolços records… es veia a ell mateix, quan era un nin, corrent davant la mare, quan portaven el cistell amb el berenar… i passaven la tarda al tros, menjant pa i raïm i bevent aigua fresca del càntir.
Un dia que l’avi de Can Pollancre es trobava fent aquest ingrata feina, perquè s’havia esllavissat una de les parets de la feixa més bona i calia reparar-la per poder-hi entrar bé amb la mula i l’arada, s’esdevingué que el seu veí va passar per allí, tot i que procurava evitar-lo per estalviar-se una mala estona amb els seus renecs. De poc van servir els seus esforços per apressar el pas i passar de llarg. Quan l’avi de Can Pollancre el va veure, li va fer un xiulet, seguit d’una rastellera de paraulotes. L’avi Segimon no va tenir més remei que aturar-se i apropar-se al seu veí. Un cop es van haver saludat i van haver parlat un xic del temps, molt calorós, que feia, la conversa va anar derivant en la feina de fer marges, de com n’era de desagradable i de desagraïda, tot això ja farcit de renecs, i a la fi l’avi de Can Pollancre va exclamar, encès com una flama:
–Em donaria al dimoni si demà veiés aquest pujol ben aplanat!
Què va haver dit! L’avi Segimon gairebé cau de cul de l’ensurt. Es va quedar glaçat, mentre que, per dins, un llampec li travessà l’estómac. Quan el seu veí li va allargar la mà per acomiadar-lo, com solia fer, li va donar la seva com un autòmat, però l’enretirà de seguida, com si s’hagués de cremar amb aquell contacte o hagués de ser arrossegat a l’abisme de l’infern. Va poder articular quatre paraules de comiat i se’n va anar, mig trontollant, fugint d’aquell disbarat horripilant que acabava de cometre el seu veí.
Va passar fatal la resta del dia. No va poder sopar res i se’n va anar al llit d’hora. El seu esglai era tan gran que no va poder aclucar ull en tota la nit. Va ser la primera nit de vetlla de la seva vida. Ni quan havia hagut de vetllar un moribund o un familiar mort havia sentit tanta angúnia. Ara es trobava en la vigília d’una sentència a mort, d’una execució… No! Pitjor encara! Era la sentència al foc etern de l’infern. Que llarga se li va fer la nit! Va donar voltes i més voltes al llit, profundament adormit. Mentrestant, a pocs metres de distància, el seu veí dormia plàcidament i tranquil·la.
Quan començava a clarejar es va llevar decidit a posar fi a la seva angoixa. S’havia d’enfrontar amb els fets consumats. Aniria a veure aquella serra que havia vist tota la vida convertida en un pla.
Va sortir de casa gairebé fosc i va enfilar el camí del pujol. El cor li bategava cada vegada més fort. Ja s’hi acostava. Unes passes més i el camí li oferiria aquella visió extraordinària. El camí va fer l’últim revolt i… Quina va ser la seva sorpresa! Ara sí que va haver de seure en un marge, bocabadat. No s’ho podia creure. La serreta, amb els marges de pedres que l’anaven fent cultivable, encara hi era. Tot estava com el dia anterior. Com podia ser això? Ell venia per contemplar un camp pla com el palmell de la mà, i es trobava amb el mateix pujol que durant anys, segles, mil·lennis, es dreçava alterós en aquell indret.
L’evidència que no havia ocorregut res d’extraordinari el va sacsejar més que l’encontre amb l’avi de Can Pollancre el dia abans. Tota la seva fe, ferma, forta, arrelada des de la tendra infància, se li escolava com aigua entre les mans, se li esfondrava sense remei, com un fràgil castell de cartes o una renglera de fitxes de dòmino. On era el dimoni? És que no existia? Llavors, tampoc no existia Déu? Ell, que hi havia cregut fermament tota la seva vida, ara dubtava, i dubtava molt.
S’havia anat fent clar. Va enfilar el camí de tornada al poble com si tornés d’una desfeta. Trist, abatut, no podia deixar de pensar en les feixes, el diable i el seu veí. No volent turmentar-se més, a mig matí va decidir anar a veure el rector del poble. Diverses vegades va adreçar-se cap a les escales de l’església, i tantes altres va girar cua. Al cap i a la fi, es va decidir a entrar.
El rector estava preparant l’altar juntament amb un altre capellà. No havia pensat que aquella setmana hi havia la Missió, i aquell capellà devia ser el predicador convidat per fer els sermons. Justament estaven col·locant aquella pintura que figurava les ànimes cremant-se a l’infern. Extremitats que intentaven inútilment escapar de les flames, boques obertes i rostres que expressaven un dolor intensíssim, cabells encesos, robes foses a la pell viva. Recordava l’horror que li causaven els sermons d’aquells predicadors amb la visió d’aquella imatge, les figures de la qual semblaven efectivament cremar-se vives, gràcies a uns ciris estratègicament col·locats dins la foscor del llòbrec edifici. Excepte l’avi de Can Pollancre, que no anava a missa, tots els parroquians acudien puntualment, any rere any, per rebre aquestes prèdiques, l’essència de les quals consistia a fer-los creure, gairebé a crits, que viure en una vall de llàgrimes era bo i merescut. És a dir, culpabilitzar-los, atemorir-los i humiliar-los. Molts venien de masos llunyans i es llevaven a trenc d’alba. Tant era que plogués o fes fred. I encara deixaven almoina, que no era precisament per als pobres.
No es va veure amb esma de quedar-s’hi. No els podia exposar el cas. Encara amb el mossèn hagués gosat parlar, però el predicador… li feia massa respecte. Va sortir de l’església esperitat, sota la mirada estranyada dels clergues.
De tornada cap a casa es va trobar l’avi Galló, prenent el sol al banc de la plaça. A aquest avi, que l’any anterior havia complert cent anys, se li reconeixia un enteniment i una saviesa molt més gran que a la resta dels seus conciutadans. Decidit! Li explicaria el què, i a veure el Galló què hi deia. Va beure aigua de la font, es va refrescar cara i clatell i es va asseure al seu costat.
El bon home va escoltar tota la història atentament. Va guardar uns moments de silenci, i amb un somriure a la cara, i després de tustar-li lleugerament l’esquena, va dir al desassossegat amic:
–Tu creus que el dimoni s’ha de fer un tip de pencar per aplanar un pujol? No et sembla que la té ben segura l’ànima del de Can Pollancre?
Aquestes paraules van ser com un bàlsam per a l’esperit de l’avi Segimon. Va quedar completament asserenat. És clar! Com no hi havia pensat ell? Mai més dubtaria de Déu. Perdó! Perdó! Perdó! Interiorment, tot tornava a ser al seu lloc. En el seu univers tot estava de nou perfectament ordenat. Quina sort, trobar-se aquest bon home! Gràcies a Déu! Al·leluia!
Va tornar cap a casa xiulant tot el camí. Que n’era de savi el Galló, i que n’era de savi el dimoni… Tot i el temor que li tenia, no podia deixar de sentir-ne admiració, com a testimoni que va ser d’uns fets extraordinaris.
{{ comment.text }}