De la música improvisada d’orgue amb la incorporació d’imatges, a tot el bagatge del jazz combinat amb hip-hop. De Kit Downes a Raynald Colom. De l’església dels Dolors a la Jazz Cava. Hi ha nits que només es poden viure al Festival de Jazz de Vic, en perpètua renovació després del 25è aniversari. I la de divendres va ser una d’aquestes.
Arrencava l’agenda el britànic Kit Downes amb l’expectació per la novetat de l’escenari i de la proposta.
Normalment als concerts d’orgue, i sobretot quan són en esglésies, sol ser difícil veure l’intèrpret i és un bon moment per a la introspecció i per acabar tancant els ulls per interioritzar el torrent sonor que emana d’un instrument tan versàtil i carregat de registres, intensitats i textures com és aquest.
Però hi ha excepcions, com la de divendres. Amb una església dels Dolors plena amb un centenar llarg de persones, amagat en un dels laterals del cor, Downes va combinar 50 minuts continus d’improvisació a l’orgue amb projeccions animades de llum i vídeo en què fins i tot la marededéu va aparèixer abillada amb una barra lluminosa i llambregades de color al seu cambril, com també el frontal de l’altar, el monumental retaule i altres de les imatges, icones i parets al llarg de tota l’església.
Tot això sincronitzat i seqüenciat amb els moments de més i menys intensitat acústica que sortien del petit orgue barroc de l’església, del qual Downes, que ja és marca mundial en el seu gènere, anava experimentant en directe sobre l’ampli ventall de sons, modulacions, registres i volums que li oferia l’instrument.
Tancar els ulls davant d’aquest estímul hauria estat com a mínim perdre’s la meitat de l’experiència. Una càmera fixa projectada en un dels laterals oferia un pla zenital del teclat de l’orgue, tot i que Downes –que també improvisa a partir dels recursos que té a l’abast a cada moment– va acabar el concert des de l’harmònium que tenia uns quants metres al costat, des del mig del cor.
També en això les possibilitats de la tecnologia li van permetre generar una nova il·lusió entre els qui van anar a escoltar-lo.
ESTRENA D’ALÇADA
No feia gaire que s’havia apagat el so als Dolors que a la Cava començava l’altre concert d’una gran nit. El trompetista d’arrels osonenques Raynald Colom juga a casa, quan toca en aquest escenari. I era un privilegi poder gaudir al Festival de Jazz de l’estrena absoluta de Ray Of Light, el seu nou projecte.
Colom és inquiet, en constant evolució, i ara ha entrat en contacte amb l’actual escena hip-hop catalana. Per això a un trio clàssic (amb el gran teclista francès Tony Tixier, Tito Bonacera al baix i José Benítez a la bateria) s’hi afegeixen el català DJ Swet (Jordi López) i l’MC Mabreezee, afroportuguès afincat a Barcelona.
Colom recordava amb un punt d’ironia que “el hip-hop no és nou, té cinquanta anys”. El que és nou és el que ara mateix es mou al país en aquest àmbit, incorporat a la seva música.
O millor dit, fent una simbiosi perfecta i potent que dona joc més enllà dels concerts: Ray Of Light participa en la banda sonora del film de debut com a director de l’actor Ivan Morales, Esmorzar amb mi, properament a les pantalles.
Colom no és que sigui versàtil, és més: és una cruïlla en ell mateix, capaç de connectar amb l’urban i al mateix temps arrossegar tota la banda a homenatjar el clàssic dels 70 Carles Benavent (Vacances perdudes) o versionar Earth, Wind & Fire.
Dissabte el festival continuava, entre d’altres, amb el mateix Kit Downes en una altra versió, la del trio Enemy (amb Peter Eldh, baixista suec ja conegut del festival). I diumenge s’acabava amb la Big Band de l’EMVic –un clàssic del festival– i l’aposta jove pel Young Barcelona Jazz Quintet.
{{ comment.text }}