Dia de mercat

Marta Vilademunt Alcaide. De Vic És un dissabte mandrós de febrer. D’aquells que la boira és tan espessa que deixa entreveure només bocins de la realitat. Tinc un cafè fumejant entre les mans, mentre espio per la finestra el jardí glaçat. Una capa blanquinosa cobreix els arbres, l’herba i les plantes. Tot sembla aturar-se en aquest ambient gèlid. M’escalfo els dits freds agafant fort la tassa entre les mans. I amb un últim glop de cafè penso que avui és el dia. Pujo les escales amb energia i entro a la meva habitació. Agafo la jaqueta més gruixuda que tinc, em poso bufanda, guants i el barret de llana que em va cosir la mare. Avui és dia de mercat. En obrir la porta, l’aire fred em gela les galtes. De seguida s’envermelleixen i dels llavis trec fum. Però el fred no m’atura. Camino amb determinació pels carrers que m’han vist créixer. Passejo per la plaça de sorra. El fred i la boira espessa no aturen el bullici que es forma cada dissabte en aquesta plaça. Paradetes alineades formant rengleres entre tota mena de fruita, verdura, llegums i roba. Els botiguers criden les ofertes en rima i ben alt, com si així atraguessin més clients. Homes i dones de totes les edats agafen productes i els posen en bosses entre els crits de la gent. Alguns es queden embadalits amb la diversitat de productes i els balancegen entre les seves mans, sospesant quin comprar. D’altres passen amb determinació enmig de la gent, disposats a arribar a algun punt o a alguna trobada. Els nens juguen a la sorra, i mares i pares els renyen mentre empolsinen l’aire. Unes noies assegudes en una terrassa riuen ben alt, mentre aixequen tasses de cafè a l’aire i bufen per refredar la beguda calenta. De sobte, noto un aire fred i giro el cap. Em sembla veure’t entre aquest espectacle de personatges i accelero el pas. La teva figura es va fent més present a mesura que avanço. Ens fonem en una abraçada càlida. “Tenia ganes de veure’t, àvia.” “I jo a tu, bonica.” Ens desfem amb recança i m’incorporo. Et somric. Passegem de costat, a poc a poc, i he d’aturar el ritme accelerat de les meves cames per adherir-me al ritme cansat de les teves. M’expliques moltes anècdotes amb aquell detall minuciós i carregós. Comences una història i serpenteges explicant les vides de la gent que només la coprotagonitza. I et perds entre els detalls sense arribar al quid de la qüestió. I jo somric, contenta que encara em puguis explicar nimietats. El mercat és la teva activitat preferida. Et fons entre aquells que només remenen i els que saben exactament el que volen. I t’entretens parlant amb els botiguers que et coneixen després de tants anys i saben exactament com t’han de preparar la comanda. Li demanes a en Jordi que et posi les pomes més maques i a la Mercè que necessites uns mitjons gruixuts per acabar de passar aquest hivern tan fred. I així naveguem entre paradeta i paradeta fins que ja has creuat tots els elements de la llista. T’ajudo a posar totes les bosses en el teu carret amb gestos àgils que contrasten amb les teves mans, arrugades pels anys. Cada vegada queda menys gent al mercat. Famílies amb cotxets s’afanyen cap a casa a preparar el dinar. Els bars es comencen a omplir de gent fent el vermut. Nosaltres passegem una estona més, a poc a poc, al ritme lent i delicat que les teves cames poden aguantar. Ens asseiem al teu bar preferit. Jo demano una coca-cola i tu, un vichy. I em preguntes: “I nena, com va el col·le? Jo sempre t’he vist tan intel·ligenta.” “I ja tens algun noiet que t’agradi? Segur que molts et van al darrere, tan guapa que ets!” “Però no pateixis, no, que no quedaràs pas per vestir sants, que ets molt guapa, tu!” I et miro i somric i m’agradaria dir-te tantes coses. Que el col·le és la universitat on estic fent el doctorat, i que va bé però tinc moltíssima feina. Que a la meva facultat em sento empetitida pels caps de departament, i que sovint m’agafa una intensa síndrome de la impostora. M’agradaria parlar-te d’estereotips de gènere, i de pressió estètica femenina, i de feminisme i llibertat. Però com desconstruir una vida? Una vida que va començar en una guerra cruel per continuar amb la censura punyent de la dictadura. Una vida de colònies tèxtils i de pobles petits. Una vida durament marcada per la religió catòlica. Així que em limito a somriure i et dic: “Estic molt bé, àvia, gràcies per preguntar”. I mentre segueixes omplint tots els silencis amb mil històries tot es torna una mica borrós, com en un somni. I en l’ambient hi ha quelcom oníric inexplicable. Puc veure, des de fora, una àvia i una neta en una taula d’un bar, conversant i somrient. I no puc evitar sentir-me tan afortunada per aquest moment. No puc evitar que una llàgrima em rellisqui per la galta i acabi caient al meu pantaló. Un record difús de fa molts anys enrere. Quan la vida només consistia a jugar i a anar a l’escola. M’agafaves de la mà mentre passejàvem pels carrers del barri. Entràvem a botigues, i a la fleca em compraves sempre el meu croissant de xocolata preferit. En tornar a casa, m’asseies a la taula amb el pitet, mentre em menjava el croissant. I en aquell moment, que havia de ser pura felicitat, un pensament m’entrecreuava la ment i m’arrugava el front. “Què passa, bonica?”, em preguntaves amb veu dolça. I jo et deia amb la veu trencada: “L’àvia de la Mariona es va morir. Ens ho han dit a l’escola. Jo no vull que et moris mai, àvia”. I tu em somreies i em responies amb veu càlida: “Bonica, tothom es mor en algun moment. És llei de vida. Però tu mai estaràs sola. Sempre estaré amb tu, aquí dins”. I amb el dit m’assenyalaves el pit i jo em posava la mà on m’indicaves, mentre escoltava amb atenció els batecs del cor. I en aquella edat on tot els problemes es resolen fàcil, somreia contenta amb la teva resposta. Satisfeta d’aquell pensament que sempre estaries amb mi. I continuava menjant el meu croissant de xocolata. A vegades m’agradaria que tot es pogués solucionar així de fàcil. Amb qualsevol explicació senzilla. Tornar a la dolçor de la infantesa. És extraordinari com anhelem fer-nos grans durant la infància. Aquell desig immens per la llibertat, per créixer, que continua amb la rebel·lia pròpia de l’adolescència. I quan arribes a la vintena, l’edat adulta et colpeja. I t’adones que la llibertat comporta prendre decisions, comporta preocupacions i angoixes. Ansietat econòmica, lidiar amb finances i burocràcia. I la pressió constant de tenir un camí, uns objectius marcats. Un calfred em recorre l’espinada. Torno al present en aquell bar. I connecto just al final d’una anècdota que m’expliques, que he sentit molts cops. La familiaritat m’atrapa i em retorna l’escalfor perduda. Et miro i em pregunto si abans tot era més senzill. Si l’empresonament en un sistema marcat t’evadia de l’angoixa que comporta trobar el teu camí. Et miro i penso com de diferents són els nostres objectius, les nostres ambicions. Quan tu tenies la meva edat el més important era trobar un marit, casar-se i tenir fills. I la feina i la carrera professional eren temes secundaris. Evidentment que em sento afortunada de viure en un sistema que lluita per la igualtat, per desconstruir el patriarcat. Però a vegades em sento perduda entre tanta lluita, entre tanta deconstrucció. Es fa tard i s’acosta l’hora d’acompanyar-te a casa. Agafem la compra i sortim al carrer. Les últimes paradetes que queden en peu estan recollint les últimes fruites. El bullici de fa unes hores s’ha esmorteït, i de cop tot és calma. Caminem lentament de bracet. Em preguntes per la mare i critiques la teva veïna que no rega prou les plantes i se li estan quedant seques. Somric per l’anècdota i penso com tendim a fixar-nos amb els altres quan la vida passa més lentament. A la meva edat la cursa aferrissada per trobar el teu lloc t’obliga, d’alguna manera, a centrar-te únicament en la teva vida. I només interaccionar amb les persones més properes. Però en la teva vida, àvia, tot és lent i calmat. Ja has aconseguit tot el que volies i només et queda contemplar el món mentre els dies passen. És fàcil caure en l’observació i la crítica dels altres, en un afany d’omplir els dies amb les històries alienes. Caminem fins arribar al teu portal, on fa poc han renovat la façana amb un color ocre. Els balcons amb les flors seques fan acte de presència. T’ajudo a portar la compra fins a casa i m’ofereixes un got d’aigua. Admiro amb atenció totes les fotografies emmarcades amb tots els membres de la família. Em quedo mirant una foto teva amb l’avi, de fa molts anys. Tots dos somrieu i teniu un nadó en braços. Veig una altra fotografia del casament dels pares. I moltes fotografies meves. Algunes de quan era un nadó i d’altres de cares somrients i samarretes de colors. Et faig una abraçada i un petó a la galta. “Adeu, àvia, ens veiem aviat.” “Ai sí, filla, i digues a la teva mare que demà li porto més tàpers.” I surto de casa teva amb el cor encongit. El fred del carrer m’envaeix com una manta invisible que em gela el cos. Accelero el pas per arribar aviat a casa. El passeig, amb els seus edificis emblemàtics, em sembla més bonic avui. La boira per fi s’ha dissipat, i un tímid raig de llum m’il·lumina el rostre. Arribo a casa i la cuina fa olor de caldo i carn d’olla. La mare em saluda mentre remena l’escudella. “Ai, filla, un altre cop al mercat sola, no m’agrada que estiguis tanta estona al carrer amb aquest fred.” I somric, perquè ella no sap que no he estat sola. Però no li ho puc explicar perquè em prendria per boja. L’àvia va morir fa tres anys. Però en els dies de boira espessa a vegades ens retrobem. Només quan és dia de mercat.

Dia de mercat

El vestruç

Una vegada hi havia un país

De mà en mà

Carrer Til·ler, 24

LA PREGUNTA

Està d’acord amb la prohibició de les xarxes socials als menors de 16 anys?

Robatori amb el mètode de la sembra a l’aparcament d’un supermercat de Vic

“No ens hem volgut arriscar i hem fet un primer tram amb el cotxe fins a Vic”

“Fa dos anys que no veig els meus fills i vull visitar-los”

Detenen a Vic un camioner que transportava més de sis quilos d'haixix

L'ETO ha perdut una targeta de crèdit a Tona

Rostiran una xifra rècord de porcs durant el Dijous Llarder a Vic per cobrir la demanda de l'"entrepà estrella"

Els docents d’Osona i el Lluçanès preparen talls de carreteres per unir-se a la vaga de dimecres

Tallada la C-37 en els dos sentits per una topada entre dos cotxes

Un tràiler queda atrapat al mur de l’església de Gombrèn, que acaba destrossat

Bolca un camió de serradures a la C-25 a Sant Bartomeu del Grau