Dolços 125 anys

D’aquí a pocs dies l’aparador de la Pastisseria Font, de Viladrau, tornarà a acaparar l’atenció de petits i grans, de clients i de badocs. Serà per contemplar l’esperada Mona Grossa, la mona artesanal de grans dimensions que, des de fa anys, elaboren per Setmana Santa. La forma exacta que prendrà és encara un misteri, però el motiu d’inspiració d’enguany està cantat: la commemoració dels 125 anys de l’establiment. A mans de la quarta generació de la nissaga, avui Can Font és el comerç més antic del poble en actiu. Josep Sansalvador reconeix que li hauria agradat estudiar Belles Arts, però es va acabar decantant per la via professional més prosaica: la de l’obrador de casa, on ja havia anat feinejant des de ben marrec. Ara admet que, d’alguna manera, també ha pogut desplegar la seva vena artística com a pastisser i xocolater, sobretot en aquestes dates, quan toca dissenyar i elaborar la Mona Grossa i la resta de mones artesanals, cadascuna única i singular. Ho fa al costat del seu germà Joan, dos anys més jove que ell, que també va prendre el mateix camí. Plegats estan donant continuïtat a una història que va arrencar ara fa 125 anys. Lluny, molt lluny, queda aquell 1897, la data en què els seus besavis, Ramon Font i Maria Ramírez, van obrir un punt de venda als baixos del número 2 de la plaça Major, inicialment en règim de lloguer. Fills de Taradell, va ser un amic carnisser de Viladrau qui els havia animat a obrir negoci al poble veí. I aquí acabarien plantant les arrels. Inicialment l’establiment funcionava com a “adrogueria”. A més d’un primer assortiment de rebosteria, la seva especialitat, també venien espardenyes, espècies o gra. Serà un dels sis fills del matrimoni, Josep Font Ramírez, qui apostarà decididament per la secció de pastisseria, després de formar-se en obradors de Barcelona o a la fàbrica de Xocolates Arumí, a Vic. Que la seva filla Maria es casés amb un altre pastisser, Joan Sansalvador –que havia estat aprenent, entre d’altres, a l’històric Forn de Sant Miquel, també de Vic–, va assegurar la continuïtat del negoci després del sotrac de la Guerra Civil. Va ser en aquesta etapa, amb la tercera generació al capdavant, quan va néixer la iniciativa d’exhibir la Mona Grossa, que els primers anys acostumaven a adquirir algunes conegudes famílies d’estiuejants, les úniques que llavors s’ho podien permetre. La mort del pare, l’any 1988, va obligar en Josep i en Joan –la seva germana es va decantar per Medicina– a fer el pas definitiu endavant. Sense temps d’haver recollit tot el mestratge del pare, els va tocar d’espavilar-se per mantenir, i posar al dia, alguns dels productes que avui han esdevingut marca de la casa de la Pastisseria Font. És el cas de la Coca del Montseny o del clàssic pa de pessic –“diferent dels de Vic o d’Arbúcies”, adverteixen–, que encara s’elaboren amb les fórmules heretades del pare, però també els panellets, les encasades, els carquinyolis o els croissants, “que s’han fet famosos”, apunta el germà gran. “La gent ens ve sobretot per aquests productes tradicionals; autèntics i artesanals”, destaca. De fet, hi ha clients que encara s’estranyen que l’assortiment de magdalenes, melindros o pastes de te “també ens els fem nosaltres”. Tota una gamma de pastisseria tradicional que comparteix aparador amb propostes més trencadores, com les tartaletes de mascarpone i figues, el pastís de castanyes amb tortada d’ametlles, el plum-cake de castanyes i xocolata, o les coquetes de plàtan caramel·litzades, a banda de tot l’assortiment de gelats de barra, que també es fan ells “i que actualment servim tot l’any”. Tot i que durant més de 100 anys la família no va voler entrar al negoci del pa –“tant el pare com l’avi defensaven que ells eren pastissers”– fa set o vuit anys van decidir elaborar-ne uns dies concrets, coincidint que tancaven els altres forns del poble i que els ho demanava la mateixa clientela. Arran de la pandèmia també han acabat replantejant els horaris. La botiga obre tots els caps de setmana i festius, i entre setmana només els dimecres. Una altra cosa és de portes endins: a l’obrador no paren mai. Impossible, si ho volen tenir tot a punt per atendre la demanda dels caps de setmana, que es multiplica per la presència de turistes i segones residències. “El pitjor d’aquesta feina és que vius al revés del món”, recorda en Joan. Temps enrere era pitjor, li recorda en Josep: “Durant molts anys no havien existit les vacances; i en temps dels pares, la botiga no tancava mai.” Ara mateix no hi ha una cinquena generació que asseguri la continuïtat del negoci. Però tampoc hi volen perdre el son. “Hem donat tot el que hem sabut i podem dir que hem set feliços fent aquesta feina”, es consola en Josep. “Arriba un punt que entens de què va aquest negoci i que amb la teva feina has fet contenta a molta gent”. Ho diu imaginant, els propers dies, les cares de la canalla mirant quina mona escolliran. Darrere hi trobaran 125 anys d’una història ben dolça.

Dolços 125 anys

La Tuta, la nova geganta ‘boja’ del barri de la Riera de Vic que homenatja el passat adober

Més de 220 balladors a la 82a edició de l’Aplec de la Rosa a Lurdes i al Castell de Tona

Centelles recupera la música del Ball del Pi

Olost recupera la trobada gegantera després de 10 anys

LA PREGUNTA

Creu que el president del govern espanyol ha de convocar eleccions anticipades?

Jordi Pujol, des de Planoles: "Si alguna cosa voldria que es recordés de mi és que he intentat servir Catalunya"

Tanca el Viena de la plaça Major de Vic

Mònica Usart i el llegat Pratdesaba

Vicens Maquinària argumenta la compra de Vernis per "la voluntat de continuar avançant en la professionalització"

Vic, el barri de Roda

Horaris de pas del Tour de França per Osona i el Ripollès

El Roser, de Sant Julià, tira endavant l’uniforme escolar tot i la manca de consens al Consell Escolar

Vegetalia tanca un ERO amb 28 acomiadaments a Castellcir

La desarticulació d’una xarxa d'explotació sexual ‘low cost’ esquitxa Vic

Arnau Tordera, i el retorn simfònic d'Obeses, dissabte a la Plaça Major de Vic