Escriure és una activitat complexa i, per tant, també ho és l’ensenyament i l’aprenentatge de l’expressió escrita. Aquesta és la primera premissa que cal que tinguin en compte tant docents com aprenents. El repte és compartit i convé emprendre’l com un procés, talment una excursió, en què d’antuvi hem de saber l’objectiu que ens marquem, quina és la millor ruta per arribar-hi i què necessitarem durant el camí. I, és clar, que hi haurem de destinar temps.
Podríem definir l’escriptura a través de tres grans dimensions: cognitiva, instrumental i social. És cognitiva perquè ajuda a endreçar el pensament i contribueix a generar coneixement; és instrumental perquè permet fixar per escrit aquest coneixement que tenim o que estem elaborant; i és social perquè vivim en una cultura escrita i saber escriure és un requisit per participar activament en la nostra comunitat.
Aquestes característiques substancials a l’escriptura ratifiquen que es tracta d’una competència bàsica però alhora complexa, que reclama mobilitzar destreses i sabers diversos (cognitius, textuals i lingüístics). Consegüentment, la competència escrita és clau en l’educació i ha de ser atesa en totes les etapes escolars.
Ensenyar a aprendre a escriure es pot plantejar com un repte muntanyenc en què l’objectiu sigui encaminar més que no pas assolir el cim
Des del punt de vista de qui ensenya, podríem imaginar-nos una analogia entre el docent que ensenya a escriure i el guia de muntanya: en ambdós casos, l’objectiu és acompanyar a qui s’està introduint en aquesta pràctica (l’escriptura/el senderisme) per compartir l’interès per cultivar-la, perquè l’aprenent no es desanimi davant els primers contratemps i perquè, amb l’ajuda adequada, superi, pas a pas, els obstacles que trobarà al llarg del recorregut.
I quins poden ser, aquests obstacles? Des del punt de vista de qui aprèn, van des de la manca de motivació fins a la dificultat per saber organitzar les idees i plasmar-les en un text, passant per la necessitat de dominar la llengua en què s’ha d’escriure. Ajudar a aprendre a escriure requereix, doncs, invertir temps per poder atendre tots aquests aspectes: per una banda, ensenyar a planificar, textualitzar i revisar (les tres fases del procés d’escriptura) i, per l’altra, ensenyar a construir textos adequats, coherents i cohesionats (les tres propietats textuals).
Continuant amb l’analogia del senderisme, oi que el guia de muntanya mai deixaria sol l’excursionista a l’inici de la ruta o enmig del camí? I que tampoc l’animaria a pujar a un pic si no veiés que està prou preparat? Per contra, oi que l’ajudaria a fer els preparatius? I a gaudir del recorregut? I que el felicitaria per l’esforç i la perseverança esmerçats durant l’excursió? Doncs ensenyar a aprendre a escriure es pot plantejar com un repte muntanyenc en què l’objectiu sigui encaminar més que no pas assolir el cim.
Glossa-Grup de recerca en lingüística aplicada, didàctica i literatura (UVic-UCC)
{{ comment.text }}