Teresa Puntí Jubany
Si entenem per patrimoni allò que ens pertany, cuidem, compartim i fem créixer, el nostre parlar hauria d’ocupar un lloc preeminent en la llista d’actius. Quan una generació passa la llengua a l’altra transmet un tresor oral que la generació receptora té el deure de valorar, i això es demostra en l’ús lingüístic. De l’àmbit familiar es va desplegant cap als contextos de la nostra vida quotidiana que ens identifiquen com a membres d’una comunitat.
Aquest llegat, la llengua oral col·loquial, té les seves regles de funcionament intern. No es tracta d’un actiu menor, ans al contrari. Que sigui oral i col·loquial no vol dir, respecte a l’estàndard (sobretot l’escrit), que no sigui ric, ampli i variat. És hereu de l’evolució històrica de la llengua i té uns trets lingüístics que els parlants d’un territori comparteixen i de manera intuïtiva saben identificar.
Però el pas del temps i l’estàndard (el seu aprenentatge escolar, la seva presència als mitjans de comunicació) han condicionat i continuaran condicionant la percepció que tenen els parlants d’aquest registre. És cert que hi ha molt lèxic que va perdent presència social perquè identifica un món en extinció vinculat a sectors com la pagesia o els oficis, per dir-ne un parell. I la fonètica, la morfologia i les estructures gramaticals també es van transformant. Per això és tan important el llegat que ens han compartit investigadors del nostre patrimoni lingüístic més proper com ara Carme Vilà (1989), sobre el parlar de la Plana de Vic; Jordi Dorca, sobre el de la Vall del Ges, Orís i Bisaura (2007) i el del Collsacabra (2008) o Jaume Medina (2014), amb la recerca recollida durant 30 anys sobre l’ús de la llengua d’una família vigatana, la seva.
Som curadors i usuaris d’aquest patrimoni. I hem de saber que té l’espai ben delimitat: es tracta d’un registre col·loquial, per tant, informal, de caràcter oral. I comprèn un seguit de trets distintius adequats a aquesta varietat. Així, no podem estigmatitzar produccions orals com dugues (dues), llangonissa (llonganissa) o brenar (berenar). Es desprenen de fenòmens (i en aquest ordre) que li són propis: reforçament del hiatus, metàtesi i síncope. I n’hi ha més. Tots responen a la necessitat del parlant de fer la comunicació més ràpida i, sobretot, còmoda. Us perdereu si us diuen que heu d’anar a Canlletenes, Fo(l)groles, Pulugulla, Maia, Santulària (de Riuprimer), Centeies o Tardell? Segur que no. I què descobrireu si un infant escriu prò, col·lègit o desprenses? Confirmareu que el llegat es preserva. I no patiu, aviat sabrà situar aquestes produccions en el lloc que els correspon, la llengua oral col·loquial.
Una col·laboració de Glossa-Grup de recerca en lingüística aplicada, didàctica i literatura (UVic-UCC)
{{ comment.text }}