Jordina Coromina-Subirats
“I tu ensenyes a escriure a estudiants universitaris?”, em pregunten sovint amb un to de perplexitat quan dic amb què em guanyo la vida. A mi em sorprèn que això sorprengui perquè em fa pensar que tots plegats no tenim la mateixa idea sobre què és escriure. Molta gent es pensa que només s’aprèn a escriure a l’escola bàsica; en realitat, se n’aprèn durant tota l’educació, incloent-hi els estudis superiors, i, de fet, durant tota la vida.
L’escriptura és un procés d’aprenentatge progressiu que cada vegada es va especialitzant més: no és el mateix escriure un diari personal o explicar una excursió (textos escolars) que redactar un reportatge periodístic, un informe mèdic o una tesi (textos universitaris). Cada text s’aprèn a fer a l’etapa educativa corresponent. A mesura que creixem i que anem estudiant, aprenem a llegir i a escriure textos més complexos, perquè la lectura i l’escriptura són dues habilitats que s’aprenen i que estan indissolublement associades.
Saber escriure, lluny del que molts es pensen, no és tan sols no fer faltes d’ortografia. Fixem-nos que a l’expressió “Contradictòriament volia però dir-ho per més que canti” no hi ha cap falta de normativa, però el text no s’entén gens, no està ben construït, no serveix per comunicar-se. I la comunicació entre les persones és, justament, la dimensió social pròpia de tota cultura escrita.
Escriure és, per damunt de tot, comunicació efectiva, i quan escrivim en àmbits d’especialització, i per a la vida professional, el procés de redacció de textos és altament complex i necessita un aprenentatge intensiu, que vol dir molta pràctica d’escriptura per a destinataris ben diferents i amb propòsits diversos. I això és el que costa més d’assolir, però també és la part apassionant del procés: fer que el que volem dir –i que tenim tan clar al cap– realment ho digui el text escrit, i que el nostre lector ho entengui. No sempre s’aconsegueix.
Fixem-nos en la frase següent, que és l’inici absolut d’un text: “Aquesta imatge ho reflecteix i podem concloure que amb el projecte ho ha obtingut”. L’oració és d’un estudiant universitari que està aprenent a escriure; no té cap falta i, a diferència de l’exemple anterior, sembla ben lògica, però no s’entén. Per què? Perquè no és explícita, no sabem de quina imatge està parlant, no sabem a què fan referència els pronoms ho ni tampoc sabem de quin projecte es tracta ni quin és el subjecte del verb obtingut.
Aprendre a anticipar quins coneixements té el destinatari és fonamental per ajustar el nostre text al lector i reeixir en la interpretació adequada, que és l’objectiu últim de la comunicació escrita.
Glossa-Grup de recerca en lingüística aplicada, didàctica i literatura (UVic-UCC)
{{ comment.text }}