“Liquidum non frangit jejunum”. Ho anava repetint amb ironia el Baró de Maldà (Jordi Colom) cada cop que el seu criat, Jaume Sanuguera (Abel Cobos), li servia una nova tassa de xocolata. Es referia a una sentència que el cardenal Francisco Maria Brancaccio va dictar a finals del segle XVII, tancant un aferrissat debat entre teòlegs sobre si la ingesta de xocolata trencava o no amb el dejuni eucarístic.
A partir d’aquell moment, la xocolata desfeta prenia la consideració d’aliment líquid i, per tant, no contrariava la preceptiva abstinència. I és que la noblesa de l’època s’havia aficionat, i molt, al consum de cacau i en valoraven l’exotisme de ser un producte originari de les Índies.
El Baró de Maldà no en va ser una excepció, fins al punt de convertir la xocolata en tota una addicció. Se sap, pel seu dietari, que en prenia, com a mínim, un parell de tasses al dia; matí i tarda.
Aquesta devoció pel cacau és un dels fils conductors que ajuden a descriure i contextualitzar el protagonista de “Xocolata barroca”, títol d’una ruta teatralitzada que rememora els dos mesos que aquest personatge va passar per la ciutat, el 1808, fugint de la Guerra del Francès.
La proposta, ideada pel guia turístic Xavier Cervera i guionada pel director teatral Pep Simon, es va estrenar dilluns al vespre, recorrent alguns dels escenaris per on va passejar el mateix Maldà. Rafael d’Amat i de Cortada, més conegut com el Baró de Maldà, ha estat considerat sovint un personatge excèn-tric, caduc i anacrònic, fins i tot maleït dins de la literatura catalana.
Amb tot, el seu Calaix de Sastre, un dietari de 73 volums que va escriure durant gairebé 50 anys, cons-titueix un valuós testimoni dels temps i la societat que li va tocar viure, a cavall dels segles XVIII i XIX. La ruta recula fins al 19 de setembre d’aquell 1808. És el dia que el Baró de Maldà, enfundat amb la seva anacrònica perruca, arriba a Vic a cavall d’un “birlotxo” i acompanyat d’un petit seguici, entre el qual el seu fill petit, el criat i un capellà de confiança.
Una dama de la noblesa vigatana els havia ofert d’hostatjar-se al suposat palau de la Casa Clariana, a la plaça del mateix nom, tot i que “de palacio no ho és en res”, recordava el mateix baró. En general l’estada a Vic se li farà incòmoda i poc plaent, en especial quan comença a arribar el fred.
La tertúlia que manté als vespres amb altres membres de la noblesa i les passejades per la ciutat –el Prat de la Riera el va captivar especialment– seran algunes de les poques distraccions d’un dia a dia abocat a la rutina. La descripció minuciosa que va fent de les esglésies i la mateixa catedral, estrenada pocs anys abans, però també del mercat del bestiar o algunes festes populars, com els correbous, esdevenen un interessant testimoni del Vic de principis del segle XIX.
La seva profunda religiositat no estarà renyida amb el gust per la bona teca, el consum de pols de tabac –el popular rapè– i la mateixa xocolata, a la qual atribueix propietats “expectorants, diürètiques, antidepressives i afrodisíaques” –malgrat que això últim “ho desconec”, diu–.
El baró havia arribat a Vic amb 62 anys i a través del dietari es mostra envellit, hipocondríac, enyoradís i amb tendències depressives. “Lo fred em perjudica en gran manera”, sentencia en les últimes escenes, ja dins l’església dels Dolors –Maldà era confrare dels Dolors a Barcelona–. Serà aquí quan la ruta es converteix, per als participants, en tota una experiència per als sentits, com havia anunciat Cervera, en forma d’una tassa de xocolata desfeta amb melindros presa darrere les gelosies de la capella a ritme de l’orgue barroc que va tocar Joan Espuny.
Hipnòtic. Els participants s’acaben enduent a casa una presa de xocolata ideada per a l’ocasió pel pas-tisser i xocolater Lluc Crusellas, que dilluns també va assistir a l’estrena.
Aquest moment històric que té la ciutat de Vic com a escenari va quedar recollit al llibre Baró de Maldà. Exili de Barcelona i viatge a Vic (1808), que Vicenç Pascual i Carme Rubio van publicar el 1991 i que van inspirar Cervera a plantejar la ruta. Per això, a la sessió de dilluns també va aprofitar per retre “un homenatge pòstum” a Pascual, mort l’abril de 2019, amb la presència de Rubio entre el públic.
El 12 de novembre d’aquell 1808, el baró marxa de Vic en direcció a Moià, iniciant un periple per diferents poblacions catalanes. La guerra no s’acabaria fins al 1814 i ell moriria cinc anys després, 11 dies després d’escriure l’última entrada al dietari. “Amb ell acaba una època, una societat, l’Antic Règim; el barroc s’anirà esllanguint”, relatava Cervera, també en el paper de narrador.
Les deu primeres sessions programades ja han exhaurit localitats.
{{ comment.text }}