El Casal Núria torna a enlluernar

Són el “buc insígnia” –en paraules de l’alcalde, Joan Carles Rodríguez– de la petjada modernista i noucentista que atresoren algunes de les cases senyorials de Sant Julià. Parlem dels esgrafiats de les façanes del Casal Núria. Juntament amb el parc de les Set Fonts, la intervenció més emblemàtica que va llegar el mestre d’obres Miquel Pallàs al seu poble.Els últims anys, el seu estat de conservació havia empitjorat notablement i l’Ajuntament, malgrat haver qualificat l’edifici com a Bé Cultural d’Interès Local (BCIL) per mirar de preservar-ho, no acabava de trobar la fórmula per intervenir en un immoble privat. Finalment, han estat els nous propietaris –que van adquirir l’edifici fa tot just un any i mig– els que s’han decidit a fer-hi una profunda restauració. Des de fa unes setmanes, els esgrafiats tornen a exhibir tota la seva esplendor. L’acurada restauració ha anat a càrrec de l’empresa especialitzada Vectar Nou, de Taradell –el mateix Ajuntament hauria facilitat el contacte als propietaris a través del Centre de Béns Mobles de la Generalitat–. Els treballs, que es van allargar durant els mesos de primavera i estiu, han consistit en una neteja i consolidació dels estucats, el segellat de les fissures, la recuperació de tot el cromatisme original o la reproducció dels esgrafiats perduts o desgastats, seguint el disseny original a través de fotografies. La intervenció també ha comportat un tractament de tots els elements exteriors de pedra, fusta i ferro –un compendi d’arts i oficis molt propi del noucentisme– i, també, del mural pictòric de la galeria del balcó principal, obra del pintor vigatà Llucià Costa. Miquel Pallàs (1876-1943) va construir el Casal Núria l’any 1929, en un encàrrec directe del seu germà, l’empresari Josep Pallàs. Abans ja havia aixecat edificis notables al poble mateix com Ca l’Anglada (1997), Can Pipaire (1902), Can Pallàs (1924) o Ca la Manyana (1928). Serà al Casal Núria, però, on signarà una de les seves obres més completes. “L’ornamentació constitueix una de les mostres més interessants del seu gènere per la riquesa iconogràfica del seu acurat disseny i per la seva exemplar realització”, havia escrit Francesc Orenes, doctor en Belles Arts, en un article publicat a la revista Vilatorta l’any 2012, quan ja alertava del perill de degradació que presentaven els esgrafiats. “L’ornamentació constitueix una de les mostres més interessants del seu gènere i respon talment a les tan anhelades fites de l’obra ben feta que proclamà el noucentisme, amb l’afany d’integrar totes les arts i de recuperar els oficis i la seva dignificació al servei de l’arquitectura”, continuava. Això explica el motiu ornamental de les tres façanes de l’edifici, amb tres nivells de representació. En un primer nivell, format per tot un conjunt de requadres, s’hi reprodueixen un ventall d’oficis com els de teixidor, picapedrer, filadora, fuster, ferrer o, és clar, els de terrissaire i ceramista, tan arrelats al Sant Julià de les Olles. Un autèntic “cant a la menestralia i a la feina ben feta”, analitzava Orenes. Un segon nivell d’esgrafiats recull un ampli conjunt de figures humanes, al·legòriques o mítiques. Destaca a la façana nord la imatge del poeta mossèn Cinto Verdaguer, de jove i amb barretina, amb la data 1873 al seu costat –és l’any que el poeta va publicar la Passió de Nostre Senyor Jesucrist, va deixar Vinyoles d’Orís per qüestions de salut i va fer una excursió al Rosselló per contemplar el Canigó, semblaria que per primera vegada–. La resta d’esgrafiats el completen tot un conjunt de garlandes, gerros amb flors, penjolls o brolladors d’aigua amb ocells, a banda de les sanefes i orles que ressegueixen, amb solució de continuïtat, els perímetres de la paret frontal i laterals de l’edifici. De la façana sud o de migdia crida l’atenció la reproducció de les quatre estacions de l’any a través de les figures d’una dona amb un cistell de flors (primavera), un segador amb una garba de blat (estiu), una dona amb un cabàs de fruites (tardor) i un bosquerol amb un feix de llenya (hivern). També hi figura, en un extrem, un rellotge de sol amb una inscripció referida a les hores: “Totes fereixen, l’última mata”. El conjunt de l’edifici denota l’esperit noucentista de recuperar i enaltir els oficis populars com la forja, la fusteria o la ceràmica, per posar-los al servei de l’arquitectura. Per això, la família Pallàs no va dubtar a recórrer als millors artesans del moment. És el cas del vigatà Ramon Collell, en Picallimes, que es va encarregar de tots els treballs de forja i serralleria artística; o del pintor Llucià Costa, a qui se li va encarregar el mural de la galeria principal. “El Casal Núria apareix com un llibre obert en una via pública, tot un compendi d’art i de cultura amb clara voluntat alliçonadora”, feia constar Orenes.

El Casal Núria torna a enlluernar

El trio Marala s’acomiada inesperadament aquest gener

Prats celebra els primers actes de la festa major, que espera dimecres la Trencadansa

Vic acull una nova edició del Trufforum en un any en què es preveu duplicar la producció de tòfona

Crítica de cinema | ‘Ciudad de asfalto‘, de Jean-Stéphane Sauvaire

LA PREGUNTA

Com serà la presidència de Donald Trump?

Incendi a l'exterior d'una nau a Vic

Mor a 88 anys l'activista i mestre xocolater Quim Capdevila

El gos policia de Vic enxampa dos homes amb 300 grams d'haixix i bitllets

Un motorista resulta ferit en un accident a la C-17

Es manté l'alerta per fred intens i s'anuncien possibles nevades per dijous

Comprar una casa a mitges a Vic, compartint espais, alternativa als lloguers disparats

Condemnat un veí del Lluçanès per matar d'un tret un gat fer, un felí autòcton i protegit

Moren els escultors vigatans Joan Seguranyes i Miquel Vilà

Els 'nens de Pa Negre', 15 anys després