El castell dels Montcada i l’infame regal de Felip V

Són escasses les restes de l’antic castell dels Montcada. Res no ha quedat de les seves torres i merlets, poca cosa dels seus murs d’1,20 centímetres de gruixària, encara hi ha algun arc solitari que cal afermar, algun tros de volta, es veu un perímetre quadrangular... Situat a la part alta de la ciutat i construït a finals del segle XI, li deien “palau”, “torre comtal” o “castell de Vic”. Eduard Junyent assegurava que aquest edifici romànic, enorme i de dos pisos, hauria estat un model extraordinari d’arquitectura civil. La ciutat, però, va salvar el Temple Romà, que ressorgí de les runes del castell, com un tresor amagat, l’any 1882. Els orígens L’any 797, Lluís “el Pietós” o “el Piadós”, fill de Carlemany i d'Hildegarda de Vintzgau, integrà les terres d’Osona i el Berguedà a l’imperi carolingi, convertint-les en territoris de frontera. El comte Borrell, que fortificà el territori d’Osona, va fer construir a Vic una torre de defensa. Per fer-la, aprofità els murs de l’antic Temple Romà de la ciutat i convertí la capella de Sant Sadurní en el centre de culte de la fortalesa. L’any 863, francs i sarraïns van fer les paus. Guifré el Pelós restaurà la diòcesi i hagué de buscar un nou lloc, fora ciutat, per aixecar la nova seu. Naixia la dualitat característica de Vic: dos centres de poder i dos de culte, dos copatrons, dues justícies i dos mercats (el de la partida jussana i el de la Quintana). El 1088, la Torre Comtal de Vic, així anomenat l’antic Temple Romà, passà a mans de Guillem Ramon I de Montcada i és, probablement, a partir d’això que va rebre el nom de castell dels Montcada. Aquesta família va posseir el castell-temple fins al 1450, és a dir, prop de quatre-cents anys. Segons una llegenda, els comtes de Montcada feien valer el “dret de cuixa” o “de pernada”. Mantenien les seves amants a dispesa en una casa del carrer de Cardona, on exercien aquest dret sobre els seus súbdits de Vic. Al llarg d’aquests 400 anys, succeiren molts fets notoris: l’abril de 1231, el rei Jaume I va haver de posar pau entre Guillem de Montcada i els prohoms de la ciutat; el setembre de 1310, el rei va tornar a Vic a posar setge al castell, fins a reduir Ramon Folc per la fam; el 1356, Vic fou assetjada fins que els vigatans van reconèixer Bernat de Cabrera com a comte d’Osona. El 1450, l’últim Montcada de Vic, Gastó IV de Foix, va vendre el castell al rei Alfons IV, per 5.000 florins d’or; i juntament amb el castell hi anaven llurs cases, terres, fortaleses, termes, territoris i fortificacions; a més, el rei va pagar 15.000 florins pels drets sobre les jurisdiccions. La presó L’abril del mateix 1450, el rei va vendre el castell, per 4.500 florins d’or, a l’Almoina General de la ciutat i s’acordà que havia de ser la residència del veguer d’Osona. Per tal d’eixugar aquesta gran despesa de la ciutat, s’ordenà: el veguer havia de pagar al municipi un lloguer de 10 lliures anuals; una part del castell s’havia de transformar en presó i, per això, s’havien de pagar 100 sous anuals al municipi; a més, s’havia d’acollir l’escrivania reial i el consistori de les cúries reials, sota pagament d’un petit lloguer. La forta depesa per la compra del castell, juntament amb altres circumstàncies, com ara obres públiques, revoltes, pestes i bandositat, va causar que l’economia de Vic no es refés fins a molts anys després. A inicis del segle XVI, el veguer d’Osona ja residia a la casa noble de Clariana. El 1717, Felip V va regalar el castell juntament amb la Universitat de Vic a la Universitat de Cervera, que en fou la propietària oficial fins al 1842. Aquest robatori en tota regla passà a l’Estat, que el va treure a subhasta el 1880. Durant més de quatre segles, el castell dels Montcada va ser la presó de la ciutat, funció compartida amb les altres ja indicades, de residència del veguer i sotsveguer, seu de la cúria i l’escrivania reial i, també, graner de la ciutat. Amb el temps, el castell va perdre del tot el seu caràcter de fortalesa, el 1786, amb l’enderroc de les torres i merlets durant unes obres. Quan el 1860 es va abandonar l’edifici, només en restava una presó rònega, inservible i insalubre que calia enderrocar. Segons l’inventari de 1841, hi havia: la porta principal, la porta del mig, el femer, el calabós de la Sala, les habitacions dels carcellers, la cel·les de la Pudenta, la del Sant Crist, la Capella, la dels Màrtirs, la de la Fullaraca, la de les Dones, la cuina, el pati i l’escala. Joaquim Salarich a Censo de Vich en fa una descripció: “... són unes habitacions humides, depriments, tristes i insalubres. Les pedres regalimen, tant les parets com les lloses del paviment. La millor de les cel·les habitada per 30 o 40 persones té l’aire suficient per no asfixiar-se, no s’oxigena degudament. Dormen sobre el terra, sobre palla si en tenen o sobre una manta si l’han poguda comprar. La cel·la anomenada Capella hi caben més presos, però és menys airejada. Les necessitats vitals s’han de fer en comú, sense intimitat i fa irrespirable l’ambient. En una cel·la de 54 peus de capacitat amb un respirador on hi entra la llum, 2 peus de llum, hi ha un noi de 17 anys... Sembla una presó treta de les llegendes medievals. En una altra cel·la hi ha vuit persones (dos nens) amb sarna. Té una capacitat de 48x24 pams. L’atmosfera és de sofre i trementina. L’única ventilació són dues obertures de 16 pams quadrats i 6 pams quadrats que donen al pati interior. El pati és on els presos surten a fer tertúlia i a menjar. Descomptant l’escala i el pou sols queda un espai de 12 passos de llarg per 3 d’ample per estirar cames”. Una única persona vigilava la presó de Vic: l’alcaid, la feina del qual consistia a obrir les portes de les cel·les un cop al dia, passar llista, comptar els presos i, un cop enllestit això, tornar a tancar les portes. Per als vigatans del 1882, la Presó Vella era un edifici sinistre, de mal record, abandonat 22 anys abans; un indret fosc, a més de pudent i ruïnós. Més valia fer-ne foc nou i obra nova. Ara bé, la tossuderia de prohoms com Serra i Campdelacreu juntament amb la tradició que assegurava que era un edifici construït pels romans i fundat per Hèrcules va fer que es mirés amb cura l’enderroc d’aquelles ruïnes i, gràcies a Serra, es descobriren el Temple Romà i les restes del castell.

El castell dels Montcada i l’infame regal de Felip V

El castell de Besora i el perquè d’algú que “hi era de massa”

El castell de Sant Julià i l’hereu de Can Badosa amb la princesa Fàtima

El castell dels Moros de Casserres i la manera com va deixar de ser-ho

El castell de Sant Llorenç i per què els alcaldes han de “saber de lletra”

LA PREGUNTA

Creu que tirarà endavant la jornada laboral de 37,5 hores?

Cau una bastida d'obra mentre l'estaven muntant, al centre de Vic

Accident entre quatre cotxes a la C-17 a Gurb

Un poble de pessebre fet pessebre

Enxampats dos lladres que volien robar a la cafeteria de l'Hospital de Vic

Un detingut per robar 13 patinets elèctrics de treballadors dels escorxadors d'Osona

Enxampen a Manlleu tres lladres reincidents

Encasten un cotxe a la botiga de Movistar de Ripoll i se n'enduen material

Detenen un home a Torelló que ratllava cotxes

Comencen les obres per millorar la connexió de la C-17 amb el polígon del Dolcet de Manlleu

Obre a Vic el segon parc lúdic infantil més gran de Catalunya