Una festa a l’antiga biblioteca Joan Triadú –ara reconvertida en centre cívic– en què els escenaris de diverses activitats van ocupar el buit deixat pels llibres va tancar dissabte la desena edició del Festival Protesta. Vic ha viscut una setmana llarga de projeccions i activitats paral·leles amb el cinema d’intenció social com a eix central. Arribats a aquest aniversari, la intenció dels organitzadors és continuar i obrir una nova etapa.
El públic respon, i la prova és que en aquesta edició els escenaris, fins i tot els d’horaris més desfavorables, han tingut una ocupació superior al 80%. La majoria de sessions s’han fet a l’espai ETC. També han funcionat les tres sessions del Protesta a les Aules, una iniciativa destinada a alumnes de Secundària que l’any passat havia començat amb una única jornada per als instituts de Vic. Enguany s’hi han afegit els centres concertats i també alguns altres que no són de la ciutat. “Tot plegat s’acosta molt al que pensàvem i al que ens agradaria que fos, però encara no ho és”, explica la realitzadora audiovisual Laura Arau, de l’equip organitzador gairebé des del mateix inici. El festival ha crescut en espectadors i activitats i és previsible que ho faci més en els propers anys. Per a la desena edició, s’ha comptat amb més suport institucional (Departament de Cultura, Ajuntament de Vic, Diputació de Barcelona o Institució Puig-Porret) que ha permès doblar el pressupost. Però encara no hi ha ningú alliberat que es dediqui plenament al certamen, que basa bona part de la seva estructura en el voluntariat. Somien a poder crear una estructura “més professional” que complementi aquest esforç. El que tenen clar és que Vic continuarà essent el centre del festival després d’aquests primers 10 anys. Una aposta per la descentralització. “A Barcelona, estem convençuts que en un festival com aquest hi passaria molta més gent, però ens agrada ser aquí”, explica Arau.
La notícia no han estat els premis a les pel·lícules, aquesta vegada. No hi ha hagut, de fet, premis oficials. En l’apartat de curtmetratges es van fer tres maratons amb els premiats de les diferents categories de tota la trajectòria del Protesta. I se n’hi va afegir una quarta, una marató d’humor “perquè hem de demostrar que en el marc del cinema social i crític també hi ha lloc per a l’humor”. La festa de cloenda va consistir en una successió d’actuacions en un dels dos escenaris pels quals van passar en petits concerts Carla Collado, Lu Rois i Guillem Roma, i els poemes d’Adriana Bertran, per acabar amb La Ludwig Band. Entremig, a l’altre escenari Galdric Plana (Godai Garcia) conduïa la festa. Entre concert i concert, col·lectius diversos feien ús de l’escenari per presentar les seves reivindicacions, des de l’antiracisme als feminismes o l’ecologisme. Hi havia també parades de llibreries i editorials, activitats per als infants i la creació d’un mural. Al migdia, havia tingut lloc un ruta pels espais que el Protesta ha utilitzat durant aquesta dècada, amb una parada especial davant del cinema Vigatà, tancat des de l’inici de la pandèmia. Allà es va desplegar una pancarta amb el lema “Millor que el sofà, el cinema Vigatà”.
En la festa es van fer reconeixements al públic més fidel a l’equip organitzador, el voluntariat i, a títol individual, a la tècnica de Cooperació de l’Ajuntament Montse Bosch, per haver cregut en el Protesta des del primer moment. L’acte va servir també com a prova per als nous usos possibles que pot tenir el gran espai central de l’antic convent del Carme com a centre cívic. Era el primer acte multitudinari que hi tenia lloc.
Alejandro Loayza va ser a Vic
Va ser l’última de les sorpreses d’aquest festival dels 10 anys. Divendres es projectava Utama, un film del director bolivià Alejandro Loayza que ja arribava a Vic amb l’aval de premis al Festival de Màlaga i el Festival Sundance, el gran referent internacional del cinema independent que va impulsar l’actor Robert Redford. Quan ja estava programada, s’hi va afegir a aquests reconeixements la candidatura a l’Oscar a la Millor Pel·lícula Internacional. Loayza va passar pels estudis d’EL 9 TV i en l’entrevista al programa … i bona lletra va dir que “els festivals grans t’obren les portes, però a mi m’interessen els petits, que acosten les pel·lícules d’una altra manera a les audiències”. El film, rodat en llengua quítxua i subtitulat en català, explica la història de dos ancians que viuen a l’altiplà andí de Bolívia i veuen la seva vida amenaçada per la sequera. L’arribada del seu net afegeix una nova mirada a la situació.
