El llarg procés d’emancipació dels països d’Amèrica del Sud és el tema del llibre que l’historiador Vicenç Pascual va deixar enllestit pocs dies abans de morir, a finals del passat mes d’abril, i que acaba de sortir a la llum en la col·lecció Biblioteca Serra d’Or de les Publicacions de l’Abadia de Montserrat (PAM). El final de l’imperi espanyol a Amèrica és un treball de síntesi que Pascual considerava necessari perquè no hi ha gaire publicacions en català que ho analitzin. “Això pot ser per la creença que aquestes qüestions no tenen cap vinculació amb Catalunya”, va deixar escrit en el pròleg. Un argument que considerava que “no és cert”.
Prova d’això és el personatge a qui dedica el capítol final del llibre, el general d’origen català Josep Serdà, que va arribar a ser general de Simón Bolívar. Com altres militars que van participar en les campanyes sud-americanes, ell havia combatut en les guerres napoleòniques que van tenir lloc a Europa entre els anys 1808 i 1824. A l’acabar, van deixar un contingent de soldats i oficials experts que podien continuar en aquest món, i que van traslladar-se a les terres americanes per lluitar en un o altre bàndol. Justament, és l’any 1808 quan es documenten per primera vegada conflictes i no serà fins al cap de més d’un segle, el 1924, que es donaran per acabats amb la batalla d’Ayacucho, “en la qual l’exèrcit colonial va ser vençut de manera definitiva. Un llarg camí conegut com a Guerra de la Independència, que segons l’historiador vigatà no s’ajustava ben bé a aquest nom. Pascual parla d’un “cúmul de conflictes que es van desenvolupar de manera força caòtica” i que al final van donar com a resultat la creació dels 10 estats sud-americans actuals (comptant-hi Panamà i sense incloure-hi Brasil, que va ser colònia portuguesa).
Vicenç Pascual sosté que els moviments d’independència sud-americans es van produir com a resposta a les notícies que anaven arribant des d’Espanya, “abocada en aquells moments a un procés d’esfondrament total”. Les característiques d’aquestes nacions no eren tan definides d’antuvi com sempre s’havia volgut explicar, i l’autor situa el seu sorgiment al llarg del segle XIX, com a resposta a la necessitat de configurar “una identitat pròpia”.
{{ comment.text }}