Hi ha alguns esdeveniments que no han notat la caiguda del consum cultural d’aquestes últimes setmanes. Superant la xifra d’assistència d’anys anteriors, el festival Foramuralla de Vic es consolida en la seva filosofia, centrada en una programació delicada i sòbria, i es referma com un dels festivals de referència de l’escena alternativa del circuit català.
Eren les 5 de la tarda quan s’obrien les portes de L’Atlàntida. Encetava la jornada el visceral Steve Smith, que tornava a Vic amb una dosi més de la seva innegable entrega, rabiosa i passional. Mentrestant, ja es preparava Olivemoon. Els barcelonins presentaven el seu primer LP, Mangata, amb una solvència captivadora i una posada en escena imponent, jugant amb ambients hipnòtics d’essència folk que creixien fins a la catarsi. Juntament amb Pavvla i Pau Vallvé, dues cares conegudes del circuit indie de casa nostra, formaven l’alineació de bandes nacionals que donaven cos a aquest Foramuralla. La completaven els vigatans Power Burkas, que van oferir el final de festa a la Jazz Cava. El punt àlgid del festival el vam trobar en els londinencs Flyte. Un dels grups revelació d’aquest 2017 a Europa amb el seu primer disc d’estudi, The Loved Ones (Islands, 2017), i que atresoren una projecció innegable. El pop optimista de melodies lluminoses i ritmes ballables es combinaven a la perfecció amb un extraordinari joc de veus, que va deixar el públic embadalit. Els Beatles n’estarien orgullosos.
No eren els únics artistes internacionals que van passar per l’escenari de la Sala Joaquim Maideu. El francès Ryder the Eagle, que ja havia vingut a Catalunya en l’última edició del Primavera Sound, es plantava davant del públic amb posat minimalista: una guitarra i un micròfon regnaven sobre bases de pop sintetitzat i rock de reminiscència glam que l’acompanyaven. Acabaria el concert enfilat a la barra, desfermat, davant la mirada encuriosida del públic que ja s’havia fet seu. Completava el cartell un esperat Joel Sarakula. L’australià i la seva banda no van defraudar, oferint un xou ple de ritme que va fer ballar l’Auditori amb el seu particular funk desacomplexat.
{{ comment.text }}