Carles Garcia: “El Museu del Ter és més que un edifici”

Carles Garcia (Tàrrega, 1972) és director del Museu del Ter des de pocs mesos després que obrís al públic.

Com recorda els inicis?

Hi havia molt per fer. Existien dues línies separades, la de patrimoni industrial i la de medi natural, només teníem acabada una part de l’exposició permanent –la de maquinària– i encara ens faltava la part de la societat industrial, la posada en marxa de la turbina, un espai d’exposicions temporals i la definició de les línies d’activitat… Però s’havia fet una part molt important, la gran feina de concebre el museu, triar un edifici, actuar-hi amb un projecte museològic potent i crear un equip. Si una cosa m’incomodava era el nom, no perquè no em semblés destacable el tema industrial sinó perquè no representava prou bé el que s’havia creat. No ajudava a lligar la maionesa d’un equipament que tenia una mirada multidisciplinària sobre el riu.

I sobre la societat. Calia construir el discurs entorn de la societat manlleuenca de l’època?

Ja hi havia el projecte museogràfic, però crec que després hem anat construint una mirada i un model que van més enllà de la museografia. La dimensió social ha estat molt important.

Hi havia reticències, es-cepticismes, desconeixement… Manlleu s’havia de fer seu el museu?

Va ser la clau. Es percebien aquestes reticències. Hi havia qui es preguntava si el que Manlleu necessitava era realment un museu. Als inicis, ens vam bolcar cap enfora: el que havíem de fer era parlar amb tothom, implicar les entitats i altres agents, parlar de la història dels diferents col·lectius. Si ens quedàvem aquí a documentar objectes, el museu no tindria el reconeixement que li feia falta. Que no vol dir que no haguem fet la feina de portes endins, però teníem clar que ens havíem d’exposar de portes enfora i donar resposta –amb les seves eines, que són les del patrimoni– a les necessitats socials de la ciutadania. Si no, difícilment ens hauríem consolidat.

El passat industrial era tan recent que la gent no se’l sentia encara com a patrimoni?

Passava, i no només a Manlleu. Els museus hem anat ampliant el cànon, flexibilitzant allò que entenem com a patrimoni. I reconeixent que allò que entenem com a tal, la memòria col·lectiva, no són només les grans obres d’art sinó les històries de la gent. Des del paper de les dones en el tèxtil a la feina dels manyans o la història d’una entitat sardanista. Pot voler dir treballar amb patrimonis efímers, que algú veu com a importants en un moment determinat però que no sabem encara si amb el temps s’incorporaran a la mirada col·lectiva. Ara, però, celebrar els 50 anys de l’hoquei de Manlleu o recollir la història dels Tonis sí que és important.

I els pisos de Can Garcia, que fa 20 anys ningú no hauria considerat patrimoni… i també efímers.

Ens ho preguntàvem en aquella exposició que els vam dedicar, si eren patrimoni. I sí que ho són! Per a la gent que hi vivia, ho eren, i nosaltres els estàvem donant resposta. La prova va ser l’èxit de l’exposició. I ara els pisos ja no hi són, però per a tots aquells manlleuencs sí que hi són en la memòria col·lectiva. Quin paper hi tindran d’aquí a cent anys? No ho sabem. Però en el present, aquella exposició va ser, per a molta gent, una forma de reconeixement. Potser no hem arribat a tothom encara, però em sembla que ho hem anat aconseguint.

Com veu el moment actual del que ja és, des de fa 10 anys, Museu del Ter?

En l’àmbit de la cultura, hi ha cada vegada més necessitats. Per a un ajuntament com Manlleu mantenir un equipament d’aquestes característiques no és fàcil. Necessitem buscar altres suports. El fet de no ser capital de comarca comporta per a Manlleu una certa dificultat per gestionar projectes que tenen vocació territorial.

El Museu del Ter és a Manlleu però no només de Manlleu…

La dimensió territorial l’hem desplegada en relació amb institucions del nostre entorn, per la vocació de fer de museu de territori, amb generositat. I solem posar l’exemple de Sant Vicenç de Torelló i la colònia de Borgonyà. I és que, inevitablement, el nostre treball es porta fora de Manlleu: si parlem dels ocells, parlem dels ocells del Ter, i si ho fem dels manyans ho fem dels de totes les fàbriques del Ter.

Han tret a la llum el paper clau i poc explicat en la història industrial de la dona.

Vam començar per la recerca, una recerca intensiva sobre les treballadores del tèxtil al Ter. No estava sistematitzat, aquest coneixement. Vam passar del fet que fos anecdòtic a fer-ho estructural en l’acció del museu. Se’n parlava molt poc, no estava en el discurs. Ara sí, la majoria de museus treballem en aquesta línia.

Quins objectius es plantegen ara, després d’aquests 20 anys?

Més que objectius, el que tenim són línies de treball ja consolidades. El museu com a pol educatiu, com a equipament territorial, el treball multidisciplinari… I el món digital. No només des del punt de vista de la comunicació i la creació d’audiències digitals, sinó un espai on explicar històries, que és el que fem els museus. Per exemple, les nostres publicacions digitals ja estan concebudes com a tals, i ens permeten millorar la nostra part de divulgació científica: ara tenim prop de 40 publicacions en línia. Museogràficament tenim el repte de dignificar la part de ciències naturals. Hi ha museus que s’expliquen pel que hi ha a dins, que per si sol ja justifica la seva existència. El Museu del Ter s’explica pel que hi ha de la porta cap enfora: les colònies, els canals, la fauna i la flora fluvial… Està bé que sigui un edifici, però sobretot és una institució, que s’expressa també amb altres eines. I ho fa per parlar de coses molt variades. I un altre repte seria el d’integrar millor el museu en la ciutat, ja que no deixem d’estar en un lloc una mica perifèric.

Rovira: “No m’imagino Manlleu sense el museu”

Imatge de l’acte central de commemoració que es va fer aquest dimecres | Albert Llimós

L’Auditori Roca va quedar gairebé petit per acollir tota la gent que s’hi va aplegar dimecres al vespre en l’acte institucional de commemoració dels 20 anys del Museu del Ter. “Un lloc que és casa per a moltes persones i entitats”, va dir Arnau Rovira en el parlament final. “No m’imagino Manlleu sense el museu”, va dir l’alcalde, que va destacar el seu paper com a part de la recuperació urbana de la població i com a eina de projecció “de la identitat manlleuenca al territori de Catalunya”. Poc abans s’havia estrenat un curt ideat per l’actor i director teatral Joan Roura i fet pel realitzador audiovisual Xef Vila que mirava enrere amb ironia: amb la complicitat de testimonis reals (l’historiador Joaquim Albareda, l’exalcalde Ramon Sitjà, l’empresari i biòleg Pere Pous o el militant ecologista Toni Ballús) estava plantejat com un programa
de televisió en què es parlava de grans obres no realitzades. I en aquest cas, com si el Museu del Ter no s’hagués arribat a fer. En l’acte van intervenir les directores generals de Patrimoni i Cultura Popular, Sònia Hernández i Adelaida Moya; el regidor Pere Puig, i el mateix director del museu, Carles Garcia.