Elizabeth Baños Gallo (Montornès del Vallès)
Tota persona és dues persones:
una està desperta en la foscor
i l’altra dorm en la llum
Khalil Gibran
En Rashid ha passat la nit molt inquiet. Des de fa dies pensa en el seu primer viatge. Avui a l’escola ha fet moltes coses, però en cap moment ha oblidat que la seva sortida serà aviat. Té por. No vol deixar el seu poble. A més, té dubtes perquè no sap si on se n’anirà serà un millor lloc. Somia despert i, a vegades, està absent. L’única cosa que sosté la seva decisió de fugir és l’amor de la seva mare.
A la sortida de classes l’acompanya el seu amic Yasin. Durant una estona caminen sense allunyar-se de la vora del camí. En Rashid aprofita per acomiadar-se en silenci. Quan arriben al final del poble es queden al costat d’una muntanyeta i comencen a llançar pedres. Després, amb més pedres, construeixen un camí imaginari envoltat de casetes de fang.
De cop, apareix la mare d’en Rashid. Els ulls de la dona s’il·luminen quan veu els nois. Ells li somriuen. La dona els observa un breu instant i després se’n va cap a l’entrada principal del poble. Allí, sota el seu llindar, roman quieta uns minuts. Guaita el desert i pensa que aviat el cel enfosquirà el camí que ve del nord.
Més tard, reapareix al seu costat.
–Rashid, se’ns fa tard –la seva veu sona escruixidora.
A la vesprada, amb l’arribada del primer fred, la tardor comença a filtrar-se pels forats al sostre de la casa on viu la família d’en Rashid. La cabana no té divisió d’espais. És una habitació allargada amb un petit lavabo, construït a fora, separat a tres metres de la porta de darrere. A la façana es veu una petita finestra, per on fa dies la seva mare atalaia la ciutat portuària més al sud. A l’interior hi ha una taula envellida pel pas del temps amb una cadira i un matalàs vell al terra. A la paret, solitari, penja un tros de mapa que en Rashid examina cada dia i aprèn de memòria.
Als voltants de la casa es respiren les flaires d’un llimoner tardà de setembre i d’una rústica figuera. Sovint, de bon matí, es poden veure amagades sota una blanquinosa boira, entre esbarzers i runes, algunes figues plenes de cucs.
En arribar-hi el noi es deté davant la figuera. Agafa una figa i s’adona que té un visitant. Un animalet l’esmicola. Recorda la lliçó que ha ensenyat el seu professor sobre la relació entre les figues i les vespes. Li ha semblat interessant saber que, ben mirat, es necessiten mútuament quan es reprodueixen. L’ha sorprès la fragilitat del cos de la femella que perd les ales i antenes quan diposita els ous dins la figa mascle. Més tard aquesta mor a dins sense trobar la sortida. Les seves cries després de néixer portaran les llavors de les figues a través d’un túnel cap a altres figues.
Tanmateix, el noi no es queda gaire temps. Necessita parlar amb la seva mare sobre el seu viatge.
–Mare, quin és el veritable camí? –en Rashid s’aventura a preguntar-li.
–Davant teu hi serà el blau, blau, més blau…
–Mare, i quan acabi, què passarà?
–Serà terra ferma –la tristor acompanya la seva frase.
Sense esperar-ho, un cop de porta, massa fort, interromp la seva conversa.
És el pare d’en Rashid. El noi tanca els ulls i exhala un sospir. Un alè d’aire fred domina la barraca. L’home els mira enfadat. Agafa una bosseta d’herbes per fumar i se’n va. Aquesta nit no hi tornarà, perquè és divendres i els caps de setmana se’n va amb els seus amics del poble. Fumen i discuteixen sobre temes diversos sense sentit. A més, fa igualment que quan fa calor, no torna a casa seva durant uns quants dies.
Sovint, el seu pare no actua bé i ho paga amb la seva mare. Es baralla amb ella pels diners i pel matalàs. No treballa, i només quan necessita fumar recull llenya amb un senyor gran que és el seu oncle. Al noi no li agrada la seva actitud agressiva. No entén el món dels adults, sempre amb problemes i queixes. Pensa que tot seria més fàcil sense crits ni cops.
Ara, sense la seva presència, han d’enllestir els últims preparatius abans de la sortida.
La seva mare mira per la finestreta. Més enllà del port, la negror dels núvols anuncia pluja i l’arribada de dos homes que pugen pel camí del nord cap al poble. El so dels seus passos s’intensifica a mida que avancen.
Deu minuts més tard els dos estranys conversen amb la mare d’en Rashid. La dona escolta el pla del viatge sense aixecar els ulls. El noi els mira molt preocupat. S’adona que la seva mare es quedarà sola amb el seu pare. Ella sempre ha estat valenta davant les seves amenaces, perquè el seu fill ha estat el seu escut. Llavors, en Rashid comprèn que ara serà diferent. Està angoixat. Mai s’han separat des del seu naixement.
Molt avançada la nit, el vent bufa més enllà dels infèrtils turons i des del cel una constel·lació d’estels encisa el poble. A dins, una feble espelma emmiralla, a les parets de la casa, ombres inquietes en moviment. En Rashid dormisqueja al matalàs, mentre la vetllada es prolonga fins a trenc d’alba.
L’endemà de matinada, abans de sortir del poble, sota els dos arbres, mare i fill troben un espai per estar sols. Parlen sobre la importància del viatge per al futur de tots dos. La mare, amb la veu ofegada, reflexiona amb ell sobre com serà el camí que ha de recórrer. Ha d’entendre que a vegades serà fosc, que en algun moment tindrà el color groc del dia i que, finalment, quan s’allargui en el temps serà blau. Els colors seran el senyal que avança pel veritable camí.
L’home esquerp se’ls apropa. La dona li allarga una bossa. Ell n’examina el contingut. Mentrestant, els llavis oculten una melodia trista i el silenci els deixa atrapats en una imatge immòbil, quasi fotogràfica. Tot seguit, l’home contesta en amazic que definitivament accepta el tracte.
És el moment d’acomiadar-se. En Rashid s’allibera dels braços de la seva mare. La seva respiració s’accelera. Ella, per inèrcia, se li torna a apropar i amb la veu molt fluixeta li recorda que no ha d’oblidar que ha de recórrer el seu propi camí amb molta calma.
–Mare, quan ens tornarem a veure?
–No ho sé, fill meu, però no oblidis que t’estimo molt i que pregaré per tu.
–Jo també t’estimo moltíssim, mare –en Rashid plora.
–És un viatge segur. Trobaràs moltes respostes –la mare sospira i, tot seguit, li fa tres petons.
L’aire arruixa les paraules enmig del comiat. El dolor és profund. Un abisme on naufraga la incertesa. La por travessa la foscor i es converteix en una esquerda. L’última abraçada es queda suspesa en el temps, justament quan l’altre home, d’ulls xuclats, els separa de cop. La fredor s’impregna a les seves espatlles.
La sortida és imminent.
El grup s’allunya per un altre camí sense conreus al voltant. La mare es queda sola. Mira fixament com les figures humanes es perden a l’horitzó. El seu buit augmenta mentre veu com desapareix la imatge del seu fill. Plora com mai a la seva vida. Plora amb les mans a les galtes, retenint la caiguda de les llàgrimes. Un dolor indesxifrable. Només ella coneix cap on es dirigeix el seu fill i el preu que ha pagat en dírhams.
S’agenolla i comença a pregar. Desitja que el seu Déu entengui la seva angoixa. Prega perquè en Rashid arribi sa i estalvi, perquè a l’altra terra la bondat i l’amor l’ajudin a créixer en llibertat.
Mira la paret i s’adona que el mapa no hi és. Ara ho ha entès. El seu fill aviat arribarà a un món desconegut i ella haurà d’estar més alerta. Està decidida. No suportarà més la seva situació. És l’hora de fer fora la dona engabiada que viu al seu cos. De nou toca estalviar diners. Ara, per retrobar-se amb el seu Rashid. Això la mantindrà viva.
Els viatgers avancen ràpid. Entre les dunes, intueixen la proximitat dels colors amigables del dia. La seva companyia els servirà de guia en l’inici del viatge.
Un dia després, també de matinada, unes siluetes arriben a la ciutat portuària. Sota el seu refugi avancen per l’avinguda principal i en una de les seves cantonades, a mà dreta, giren per un carrer més estret. En la foscor es troben amb un home amb un mocador al cap que duu una vestimenta llarga i fosca. Els nouvinguts el segueixen cap a l’interior d’un basar.
En una petita habitació preguen l’Al-Fàtiha, càntic per la quietud de l’ànima. Una lletania que a poc a poc s’acobla amb alguns sons que ressonen a la llunyania. És la primera pausa del dia per demanar protecció al seu Déu.
En sortir del centre de la ciutat comença a plovisquejar.
Es dirigeixen cap al port, situat uns quilòmetres més al nord de la ciutat. Hi arriben ben d’hora. En Rashid olora el mar i es refrega els ulls amb les mans. El veu més enllà de la dàrsena. El mar. El blau. La immensitat. Aquest miratge li permet una lleugera treva, mentre la seva brúixola apunta cap a una altra latitud.
Una dona se’ls apropa i s’identifica amb el nom de mare fronterera. Lliura la nova identitat al noi i sense mirar els dos homes parla amb ell sobre el nou joc de fer de mare i fill. En Rashid no ha de parlar amb desconeguts ni separar-se d’ella en cap moment. És la seva nova mare. En Rashid està somiant despert. Només li respon amb monosíl·labs. Tot seguit, amb el traspàs de la bossa, marxen cap al control de la frontera. Ara el noi se sent sol enmig de la cridòria i envoltat de rostres aliens.
A la Mediterrània els primers rajos de sol passen intensament del rogenc al blau en dispersió. Els núvols alts es dilueixen sota la transparència del mar. El blau és un mirall.
En Rachid és més a prop del mar. El blau. El color que li agrada molt a la seva mare. Reconeix que aquest color fa desaparèixer la foscor i es menja la por. Llavors, recorda que quan s’acabi el blau, ell arribarà a l’altra riba, a la fi del seu viatge i a l’enyorada llibertat.
Pel noi creuar la frontera és inevitable. Sap que si traspassa aquesta línia s’enfrontarà a la crueltat d’immigrar i a la descoberta d’allò que mai hauria de formar part de l’oblit, la il·legalitat. Entendre-ho significa la continuïtat del seu camí.
A un pas de creuar la frontera la imatge de la mirada trista de la seva mare s’esvaeix entre llàgrimes. En Rashid obeeix les ordres de la nova mare, la fronterera. La mà freda de la dona l’arrossega cap a la sortida. De cop, no vol caminar. Es resisteix. Plora i torna a mirar el mar. Tot és fosc sense la seva mare. Ignora la mare fronterera i troba a faltar la seva mare, però és massa tard per tornar enrere. Ja hi són. La frontera és real. Ha d’acceptar la seva immensitat.
No es pot aturar el temps. La mare fronterera avança al seu costat. Pugen per l’escala de l’embarcació. Una olor de terra cansada els rep al final de la cua.
Assegut en un racó del ferri en Rashid es queda mig adormit. Imagina que juntament al nou Rashid accepta el seu present, però desitja veure la seva mare. Ambdós continuen lligats al seu passat. Tots dos volen. Formen part del blau al creuar la frontera. Dos Rashid del mar, amb els mateixos somnis, cap a una nova terra. Potser arribin a un altre lloc diferent i després d’un temps se’n tornin; però ara, tots dos, n’estan segurs, són part del mateix viatge.
Mitja hora més tard, el vaixell va deixant una estela silenciosa d’escuma. L’acompanya el crit ronc i sonor d’una gavina solitària de cap negre. El seu mugit cada cop puja d’intensitat.
{{ comment.text }}