El Remei, pont enllà

Un viatge històric pel barri del Remei es podria remuntar al segle XIII, molt abans que hi hagués barri, de fet. L’embrió de tot plegat es podria situar en un any i un moment concrets, el 1274. El rei Jaume I acabava de decretar el trasllat de l’entrada principal de Vic venint de Barcelona: del carrer de Sant Francesc al carrer de Sant Pere. Allò havia de significar tot un canvi de fesomia per aquest incipient raval de Vic. Amb tot, no va ser fins al 1324, cinquanta anys després, que aquella decisió es va materialitzar amb la construcció d’un pont, un senyor pont, les obres del qual van durar 20 anys. De fet, abans n’hi havia hagut un altre, l’anomenat pont Pedrís, que travessava el torrent de Sant Jaume, i que es va enderrocar quan es va fer la variant de l’antiga N-152. Avui el pont gòtic continua sent un emblema pel barri, tot i haver perdut alguns dels elements originals. L’última mutilació la va patir el 1911, arran de la construcció de la nova carretera de la Guixa. Enfilar el carrer del Remei permet endinsar-se per un recorregut molt més recent de la història del barri, la de l’últim segle. Part d’aquesta memòria l’havia anat recollint el mateix Xavier Cervera 30 anys enrere, a través del testimoni oral d’alguns dels avis i àvies de l’entorn on va passar la seva infància i joventut. Eren temps en què a les cases del barri encara se les anomenava pel sobrenom. Que si Can Duros, Can Pere Matador, Can Jep de l’Alou, Ca la Peluda, Can Santa, Can Sidru… Atenció especial va merèixer l’edifici del número 28 del mateix carrer del Remei. La façana, d’estil modernista, contrasta amb la tipologia de la resta de cases veïnes, algunes encara de finals del segle XVIII. “Es veu que la va fer construir un indianu, i durant uns anys hi va haver una comunitat de religioses, les parraqueteres”, va anar detallant Cervera. En els últims anys havia acollit una fruiteria, Ca la Trini. Justament a l’entrada d’aquesta casa hi ha exposades una quinzena de gerres de terrissa, possiblement de finals del segle XVIII. Es tracta d’un dels pocs vestigis que es conserven de les antigues sínies i hortes que, fins a principis de segle XX, van formar part del paisatge del barri. En aquest cas, les gerres, localitzades arran d’unes obres que es van fer als anys 70, formaven part de l’antiga horta de’n Canellas. L’últim tram del recorregut va ser una nova constatació dels molts canvis urbanístics que ha viscut el barri, fruit del gran creixement que va experimentar durant la segona meitat del segle XX, quan s’hi van construir la majoria de grans blocs d’habitatges i es va expandir en forma d’eixample. Un bon moment per continuar testimoniant notables absències, com les de Can Garolera, Ca l’Agullé, Can Puntí, Ca l’Africano o Can Barraca, on havia viscut “l’últim rei Moro”. Es tracta del personatge que encapçalava l’antiga processó que organitzava la confraria del Bon Succés, patrona dels hortolans, va revelar Cervera. L’antiga serradora que hi havia a l’actual rambla de Terradellas o comerços emblemàtics com els de Can Marcelino o la Florida van ser algunes de les desaparicions més recents que també es van anar apuntant, amb nostàlgia, des del seguici. Un dels apunts més curiosos va ser recordar que sota un dels blocs de pisos que dona al passeig de la Generalitat –vial que té els orígens al 1845–, s’hi havien trobat els vestigis de la primera plaça de toros que va tenir la ciutat, conegut com el Torín, i inaugurat el 1867. La ruta va acabar a peus del Vic 2, un altre edifici convertit en una mena de símbol d’uns nous temps, i avui paradigma de les noves realitats socials que envolten un dels barris més populosos de la ciutat. Vinculats a una verge Una ruta pel Remei havia de fer parada i fonda a l’església que va donar nom al barri. El temple va ser construït entre 1743 i 1753, a l’entorn d’un anterior convent franciscà, iniciat el 1685. De fet, la devoció a la Mare de Déu ja venia d’uns segles abans, testimoniat a través d’un primitiu oratori que hi havia a peus del pont, sota l’advocació del Remei –per mirar d’aturar la pesta que s’estenia per tot Europa–. Coneixedors d’aquesta devoció, la congregació dels franciscans –que ja al segle XIII s’havia implantat a la Calla– van escollir aquest indret quan van decidir retornar a la ciutat, després de moltes dècades instal·lats a Sant Tomàs de Riudeperes, Flagel·lada per diferents conflictes bèl·lics, una data marcaria decisivament la història recent d’aquesta església. Va ser el 21 de juliol de 1936, durant els primers envits de la Guerra Civil. La del Remei va ser la primera de les esglésies de Vic que van ser incendiades i saquejades aquella tarda nit. De l’antic santuari es conserva, simbòlicament, una única pedra situada en una de les parets del nou edifici, la que dona al carrer de Sentfores. L’actual església va ser reconstruïda en la immediata postguerra, sota les directrius de l’arquitecte Manuel Gausa. Un dels pocs objectes que es van salvar de la destrossa va ser la històrica imatge de la Verge del Remei, una talla gòtica del segle XV, salvada gràcies a una família del barri, que la va tenir amagada. La sorpresa de la visita va ser contemplar els vestits barrocs que havia portat la verge fins al 1967. Arran del Concili Vaticà II es va apostar per despullar aquestes imatges i recuperar la visió de la talla original.

El Remei, pont enllà

La Fira de l’Avet d’Espinelves tanca amb 120.000 visitants

Tradició i cultura a Prats

L’art de ferrar cavalls

La ‘cartera’ del Pare Noel

LA PREGUNTA

Veu bé que el president dels bisbes espanyols opini sobre política?

Les millors imatges del Mercat Medieval de Vic

La febre per trobar el número de loteria de l'anunci d'un torró ha arribat fins a Tona

Tres persones intoxicades per monòxid de carboni als Hostalets de Balenyà

Set detinguts i una vintena de denúncies en un dispositiu Kanpai contra la multireincidència a Vic i Manlleu

Febre pel dècim que surt a l’anunci del torró

La Rosada de Prats de Lluçanès obre portes a una nova manera de viure i envellir al món rural

Girbau celebra un dinar de jubilats a les portes de Nadal

“Portem 22 mesos queixant-nos dels paons i no ens fan cas”

El veí de Barcelona investigat per un terreny a Manlleu evita declarar

Salvador Illa visita Espinelves i Folgueroles