Les restes dels murs, entremig dels quals ha anat creixent la vegetació, són l’únic testimoni que resta de l’església de Santa Maria de Vidabona, al terme d’Ogassa. A gairebé 1.300 metres d’alçada, al vessant sud de la serra de Sant Amand i a l’extrem de l’extens terme municipal d’Ogassa, aquestes pedres amaguen una llarga història documentada des de finals del segle IX. La declaració recent com a Bé Cultural d’Interès Local (BCIL) obre la porta a preservar el que queda de Vidabona, un indret al qual Lluís Maria Xirinacs va dotar d’un simbolisme especial.
L’entitat Pas-Amics del Camí, que des de fa anys treballa per impulsar una gran ruta o xarxa de rutes de senderisme cultural pels Països Catalans, ha impulsat darrerament el rescat del que queda de Vidabona, en un imparable procés de degradació. “Fa deu anys ja estava malament, però no tant com ara”, explica Emma Sala, presidenta actual de Pas-Amics del Camí i amb arrels familiars a Sant Joan de les Abadesses.
La decadència de Vidabona s’inicia amb el saqueig de què va ser objecte durant la Guerra Civil i s’accentua a partir de l’any 1969, quan un llamp va esfondrar la volta. El seu aïllament –només s’hi arribava a peu– va contribuir a la decadència.
Pas-Amics del Camí va trobar un aliat en el ripollès Florenci Crivillé, que els ha acompanyat en el llarg procés fins a la declaració com a BCIL, indispensable per poder obtenir ajuts de l’administració per a qualsevol actuació a l’edifici. El seu propietari és el Bisbat de Vic, mentre que els terrenys de l’entorn pertanyen als descendents dels marquesos de Palmerola, a través de la societat Agrícola y Forestal La Cortada. Crivillé va obtenir el compromís de col·laboració de les dues parts i el suport d’entitats i particulars del Ripollès en la petició que es va fer formalment a l’Ajuntament d’Ogassa el febrer de l’any passat, tot i que aquest va trigar més d’un any a aprovar la sol·licitud de declaració com a BCIL. El Consell Comarcal del Ripollès hi va donar llum verda en el ple del passat mes de maig.
Els primers passos que es facin a Vidabona haurien de ser per desbrossar l’espai de la vegetació i avaluar l’estat del que queda en peu. “No es pot fer una reconstrucció”, admet Sala. Però sí consolidar els murs i també veure què queda de les pintures que havien decorat l’interior, de les quals s’observen algunes restes. I també “salvar el patrimoni immaterial de Vidabona”, recollint la memòria històrica de les persones que encara recorden, per exemple, l’aplec que s’hi duia a terme. “És un projecte que es pot portar a terme a través de voluntaris”, explica. Una pista que s’ha obert recentment amb finalitats forestals i que deixa relativament a prop de l’església podria facilitar els treballs que s’hi vulguin fer. Caldrà buscar finançament en altres institucions, perquè la situació econòmica d’Ogassa no permet destinar-hi recursos.
I a més, el municipi és propietari directe d’una altra església, la de Santa Bàrbara, que és la que s’utilitza habitualment per al culte, de la qual ja hi ha contractada l’obra per refer la façana principal.
{{ comment.text }}