El Serpent, abans de la festa

La festa major de Manlleu, condicionada pel context de pandèmia, s’ha quedat enguany sense l’acte més icònic, la Festa del Serpent, recordada en unes fotografies de gran format a la plaça Fra Bernadí. Joan Arimany repassa alguns dels antecedents de la festa. La Festa del Serpent de Manlleu va néixer l’any 2006 en el marc de les celebracions de l’11è centenari de Santa Maria de Manlleu i, especialment, de l’empenta de la regidora de Cultura Maria Rosa Collell. La documentació aplegada des de feia anys pel dibuixant Toni Donada, inspirador de tot plegat, va afavorir un esdeveniment de gran d’animació popular. Precisament, enguany, s’escauria la 15a edició d’aquella primera exitosa experiència. La pandèmia de la Covid-19 ho ha impedit, com en tantes manifestacions multitudinàries, però no s’han menystingut les arrels, més profundes, d’allò que sembla a simple vista una novella però reeixida celebració. Diferents moments poc coneguts formen part d’aquest sòlid passat. Malgrat que sempre s’ha considerat el relat sobre el Serpent de Manlleu entre una cançó i una llegenda; és a dir, en el gènere de la literatura més popular. La troballa d’una escadussera informació, indirecta, ofereix la primera referència documental. Per la forma en què és escrita proporciona molta més informació que pot semblar en un primer moment. En el suplement que el canonge Joan Corominas (1800-1854), fill de Manlleu, va redactar el 1849 el que suposava una ampliació de l’obra que, amb el nom de Memorias para ayudar a formar un diccionario crítico de los escritores catalanes y dar alguna idea de la antigua y moderna literatura de Cataluña, va compondre Fèlix Torras i Amat i Palou 13 anys abans. Un dels autors esmentats és el carmelita descalç Jacint de Santa Bàrbara (1726-1827), que el 1799 vivia al convent del seu orde a Vic i del qual només se’n podia destacar la poesia Vida del pastor. Seguidament, però, el biògraf en fa, com qui no vol la cosa, una declaració de gran interès: “Poseo de él una letrilla, con que rediculizó el tempor pánico estendido con motivo de la voz que se hizo propagar con fin particular, suponiéndose que en la Dehesa de Manlleu existia una sierpe descomunal!”. Aquesta breu frase ha estat detalladament estudiada per Toni Donada al darrer volum de la revista Ausa amb el nom de Notícies del Serpent de Manlleu a partir d’una letrilla de Fra Jacint de Santa Bàrbara (1726-1807). Indica que aquesta és la partida de naixement de la qual esdevindria cançó i llegenda, actualment tan celebrada, així com constatar el fet que el relat sempre s’ha mogut entre l’imaginari popular sense prescindir de referents literaris de certa volada. Malauradament, no es coneix el text d’aquesta corranda, però amb les dades que se’n tenen ja permet enfilar algunes conclusions. Per aquesta qualificació, es devia tractar d’una composició poètica amb to lleuger, ja fos amorós, satíric o humorístic amb la finalitat, possiblement, de ser cantada amb una senzilla melodia. Seria, si fa no fa, allò que en diem una cançó de corranda. Igualment, s’intueix una mena de menyspreu quan s’esmenta que va ridiculitzar un rumor que s’havia fer córrer amb una finalitat “particular” —avui seria una autèntica fake news— i assenyala un lloc ben concret, la Devesa de Manlleu” i el fonament d’aquesta por: “…una sierpe descomunal”. De tant breu però enlluernador escrit, es pot deduir que, entre finals del segle XVIII i principis del XIX, prendria naturalesa allò que, fins fa poc, es creia producte d’un imaginari popular anònim. Una nova referència documental, que lliga estretament la narració del Serpent amb els fets històrics, la va aportar Domènec Torrent i Garriga a la seva obra Manlleu, croquis para su historia publicada el 1893. En descriure l’antiga imatge mariana d’estil gòtic que era venerada fins el 1936 a l’església de Santa Maria de Manlleu en diu: “Antigament portava penjat del coll un ric brillant, regal d’una persona pietosa, a qui lliurà d’una serpent que l’assetjava i, aquest fet, valorat com a miraculós, ha estat explicat després pel poble d’una manera tan falsa com ridícula i inversemblant”. Seguidament, l’autor esmenta: “Quan els francesos van entrar a Manlleu durant la guerra amb Napoleó I, es van endur aquesta joia”. Si Domènec Torrent va ser fidel al seu coneixement d’història local, la presència del diamant al coll de la marededeu hauria estat força efímer. Seria així si, com s’ha dit, el relat del robatori d’aquest joiell hagués estat escrit a finals del segle XVIII i el pas dels exèrcits napoleònics entre 1809 i 1814. El morter reaprofitat a Sant Jaume de Vilamontà L'EFÍMER MONUMENT En època de l’alcalde Pere Corrius (1950-1965), gran coneixedor i transmissor de la narració del Serpent de Manlleu, es preveia urbanitzar la part de l’actual passeig del Ter, entre el carrer d’Enric Delaris i el carrer de Sant Martí. Proper a aquest darrer lloc, a tocar dels actuals rentants, s’hi va projectar un monument dedicat a la llegendària bestiola. A mitjan 1958 es donava la notícia d’aquesta futura construcció. L’abril següent es detallava que el formarien grans blocs de pedra portats de Sau rematats per una “fantástica serpiente de bronca arrollada en un mortero inspirándose en la leyenda…”. Poques setmanes després, les primeres veus contràries ja es feien sentir tot argumentant que consideraven “impropi” dedicar un monument a una serp. Tant els defensors de recordar un animal embolcallat en una tradició local com els detractors de fer memòria d’un rèptil de simbolisme poc agradós, escrivien a la publicació Comarca tot exposant els seus arguments amb contundència. Les obres es van iniciar com estava previst. El munt de gran pedres es va disposar al lloc indicar. La maqueta del Serpent, obra de l’artista voltreganès Martí Vila, va ser exposada en un cèntric local. El gran morter on s’enroscaria el cos de l’ofidi es va esculpir en pedra. El monument, però, mai va ser una realitat. Les pedres van restar uns anys entre el canal industrial i el riu Ter fins que, finalment, es va continuar el mur de contenció. La maqueta va restar en una sala en penombra a casa del mateix Pere Corrius; des de la mort de l’exalcalde, va passar per diverses mans fins a ser dipositada al Museu del Ter on es conserva actualment. El morter va ser reaprofitat com a pica de la font de l’ermita de Sant Jaume de Vilamontà on escara s’hi pot contemplar.

El Serpent, abans de la festa

Aprenem català des de l’anglès – La salut (9)

Un relleu amb història

Centelles tanca una bona fira en un bon any de tòfona

‘La gata perduda’ salta del Liceu a L’Atlàntida en una versió ‘suite’

LA PREGUNTA

Creu que tirarà endavant la jornada laboral de 37,5 hores?

Cau una bastida d'obra mentre l'estaven muntant, al centre de Vic

Accident entre quatre cotxes a la C-17 a Gurb

Obre a Vic el segon parc lúdic infantil més gran de Catalunya

Enxampats dos lladres que volien robar a la cafeteria de l'Hospital de Vic

Detenen un home a Torelló que ratllava cotxes

Tancament de tres partits a La Pista i sanció de 4.200 euros al Voltregà

Un detingut per robar 13 patinets elèctrics de treballadors dels escorxadors d'Osona

Encasten un cotxe a la botiga de Movistar de Ripoll i se n'enduen material

Un cotxe cau per un marge de 4 metres a Sant Agustí de Lluçanès

Detingut un home per tres robatoris amb violència a gent gran de Manlleu