El so de caminar | L’art d’estimar les nostres cicatrius

A vegades passen coses que no saps ben bé per què succeeixen. Resulta que fa uns dies, movent peces d’una estanteria vaig fer caure un elefant de ceràmica. Curiosament es va trencar per la trompa i la cua. La primera intenció era agafar aquella trencadissa i tirar-la al rebuig, ja que tampoc era un objecte que em mirés gaire, no em cridava gens l’atenció. Com si fos allò que anomenen andròmina, que tens però no saps ben bé per què i alhora, el regalaries al primer que passés. Llavors, sempre hi ha algú que t’encamina cap allò que, encara que no en siguis conscient, has de fer o seguir. Doncs això, la dona, em va recordar que era un regal de la mare. D’aquells regals que feia amb un rerefons, perquè creia que els elefants amb la trompa enlaire portaven bona sort. I així el vaig guardar per enganxar-lo un dia.

La casualitat és que el dia que aquell elefant em va cridar l’atenció perquè l’enganxés era el dia que feia cinc anys que la mare ens va deixar. Un procés natural, una pèrdua que amb el temps, i sap greu, va guanyant l’oblit, el no pensar-hi tant o si més no pensar-hi cada cop menys fa oblidar les dates assenyalades. Així que, sense el record, em vaig posar mans a l’obra en la reconstrucció, el més fidedigne que podia deixar aquella ceràmica de l’original. El procés va transcórrer primer en buscar la màxima qualitat, minimitzant el millor que podia les esquerdes. Però quan vaig començar a enganxar la cua tot va canviar dins meu. I aquí ve la causalitat, en aquest procés reparador de l’elefant de ceràmica trencat va aparèixer la connexió mental amb la mare, del passat i també com si fos present en aquell moments. Durant una bona estona vaig sentir-me als seu braços, vaig gaudir de la seva companyia. I ara que he tornat l’elefant el seu lloc, quan el miro hi veig les cicatrius i li agraeixo el que representa.

La cultura japonesa, que té l’encert de tenir noms per a accions, tècniques i d’altres que nosaltres hem de definir amb una frase, en diuen, de la reparació de les fractures d’una ceràmica, kintsugi. És l’art d’estimar les nostres cicatrius. Un mètode de reparació que celebra la història de cada objecte posant èmfasi en la seves fractures en lloc d’ocultar-les o dissimular-les. El kintsugi dona una nova vida a la peça transformant-la en un objecte fins i tot més bell que l’original.

Així doncs, tal com l’elefant trencat retroba la seva utilitat i alhora incrementa la seva bellesa ressaltant cada fissura. Senzillament enganxada amb una cola d’impacte, amb les esquerdes ben visibles o com estipula el kintsugi amb una barreja de resina amb or per embellir-lo. En definitiva l’objecte continuarà sent una peça en una estanteria que s’omplirà de pols, però ens pot ajudar a continuar caminant amb les circumstàncies doloroses que han deixat petjada. Ensenyant-nos a mostrar les trencadures i les reparacions en lloc d’amagar-les.