La boira és un vel de fada, escriu Josep Maria de Sagarra. La boira és un encantament de muntanyes, cantava Jacint Verdaguer. La tradició sosté que dins la boira s’amaguen éssers fantàstics que ballen per escampar-la arreu. La veu popular afirma que la boira neix a la Plana de Vic, al Montseny i a Vacarisses. M’agrada compartir punts de vista amb persones que saben transmetre el que contemplen d’una manera diferent, del que la raó global ens diu l’estàndard que ha de ser. Aquesta manera de contemplar no és per quedar absorbit, ni per donar-hi una importància existencial. Simplement, ens ha d’ajudar a ser més receptius.
La contemplació que transforma a través d’adquirir com un costum, però que no sigui des de la mecanització inconscient de l’observació a la reacció immediata sinó tot el contrari. Ha d’aportar una parada d’un instant infinit en el moviment imparable del temps. Des del silenci mirar el que ens envolta, com es mou el món i cap on va. Des del no protagonisme per contemplar sense ser-ne part. Una manera senzilla per començar l’activació contemplativa és llegint el diari, per descobrir el que no sabies i entendre les coses d’altres punts de vista. Atendre la lectura des del propi ritme ens fa ser participant inactiu d’un esdeveniment que ja passat ens porta a reconèixer que també en formem part d’alguna manera. Una altra manera d’activar la contemplació és nodrir-te de natura, d’observar com el fred ha parat el món vegetal, i, alhora, amb aquest hivern poc rigorós com moltes plantes ja comencen a mirar el cel. Fer d’espectador, amb tots els seus matisos que cadascú es permeti, ens connecta i ens capacita per contemplar-nos i oferir respostes a les mateixes preguntes.
La contemplació ens aporta un coneixement, una certesa personal, que moltes vegades sembla intransferible, com si fos difícil transmetre, que costa molt explicar les conclusions adquirides. Com també massa sovint ens costa acceptar la contemplació de l’altra, que ha vist el mateix, aparentment com tu. Compartir la contemplació és una tasca difícil d’assumir, és com si de cop ens tornéssim muts per transmetre clar i senzillament el què, i, sobretot, sords de voler escoltar amb atenció, contemplant el que l’altre ens intenta explicar des dels seus raonaments. Això també és una altra manera d’activar la contemplació activa. Compartir la contemplació de l’altra amb l’acceptació que pot descriure-la substancialment diferent del que un mateix ha observat.
Potser llavors un passarà a un altre nivell de contemplació. Aquell que apareix la virtut de no fer, perquè passi el que ha de passar. I encara que tenim la creença d’esperar que vingui de fora allò que ha de passar i hem d’estar predisposats. Acceptar que passa perquè ho intuïm, perquè no esperes el bo ni rebutges el dolent sinó que estàs preparat per entomar el que hagi de passar. Amb el simple fet de contemplar estàs predisposant-te desinteressadament a gaudir des de la plenitud cada instant que es prepara per aparèixer davant teu.
{{ comment.text }}