Poc abans de Sant Jordi va veure la llum el llibre Fogueres al poblat, una tria d’una seixantena d’articles publicats per Ramon Erra que tracten del Lluçanès amb una mirada lúcida i un punt irònica. L’escriptor de Santa Eulàlia va voler que fos un producte cent per cent de proximitat i per això va comptar amb la complicitat de l’editorial Cal Siller de Prats, creada per Núria Vila; del filòleg Florenci Barniol, que el va ajudar en la tria i l’edició, i de fotògrafs de la comarca que hi han aportat imatges.
Com s’ha gestat el llibre?
Feia temps que volia recopilar alguns articles, com els que faig en una columna d’opinió a la revista La Rella. També tenia un blog, El camp de l’Erra, que durant anys vaig estar treballant força. Entre un i altre hi havia articles que tractaven de la vida rural: del canvi que s’està produint, de coses meves relacionades amb el poble… I vaig pensar que tot això faria un llibret de temàtica del Lluçanès. Durant el confinament, vaig començar a triar-ho, i amb l’ajuda de Florenci Barniol vam començar la tria dels textos.
De manera explícita, el Lluçanès no havia aparegut a les seves novel·les…
Considero que la ficció passa sempre en un lloc indeterminat, que pot tenir pinzellades d’aquí i d’allà però que no és un lloc concret. Per mi, aquest és un espai còmode. En canvi, en aquest llibre són textos de no-ficció. S’hi parla de records, d’opinions, de mirades cap a aquest territori. També en vam seleccionar que parlessin de la vida en llocs petits, però que fossin vàlids per a tot arreu: les coses que es perden o les que van venint, la identitat d’un lloc, la relació amb la natura…
Com es viu al Lluçanès aquesta relació?
És un d’aquells llocs on s’han conservat coses que en altres s’han perdut, però que alhora han entrat al món modern. Com podem ajuntar les dues coses? Aquesta tensió és un tema de fons que va sortint als articles. Deixar que les coses canviïn, però intentar preservar allò que val la pena.
Fa servir el terme rurbà, manllevat de Mercè Ibarz, per expressar aquesta confluència i a la vegada tensió. Personalment, també la viu?
Jo visc a Canet de Mar, que tampoc és cap gran ciutat, però vaig cada dia a Barcelona a fer classes, i pujo al Lluçanès. Molta gent es troba en situacions semblants. El món rural ja no és aquell tancat de temps enrere, quan a la gent li costava moure’s. Ara tot és un intercanvi amunt i avall. En algunes coses, es viu força igual a tot arreu: des del moment que hi ha una connexió a internet, una pel·lícula o una sèrie s’estrenen al mateix temps en una ciutat i a la pantalla de casa meva. Però sí que als pobles continua havent-hi una base, com una soca del passat que va pervivint.
El Lluçanès, aquesta “en-cara-no-comarca”, podria tenir com a capital un hostal?
L’Hostal del Vilar! Se’m va acudir un dia, és un referent que més gent del Lluçanès identifica, la Fira de l’Hostal del Vilar. Pot semblar una broma, però la idea de fons d’aquest article és preguntar-nos per què el Lluçanès ha de ser una comarca igual que les altres, per què no pot tenir un model diferent? Hem de trobar una fórmula que sigui prou flexible, poc burocràtica. I que la gent del Lluçanès senti que decideix allò que els afecta en un territori que és força diferent de la Plana de Vic en molts aspectes. És un altiplà, que està allà dalt i té circumstàncies pròpies de desenvolupament econòmic, de mobilitat… I ara ha de poder decidir, per exemple, quina fórmula turística vol, com es pot mantenir el medi ambient i no deixar que ens converteixin en un abocador d’altres comarques.
Aquest llibre i el seu autor, reivindiquen la comarca del Lluçanès?
Aquest tema va quedar mal tancat, però no s’ha acabat. Es va fer un referèndum, va sortir un resultat que ens permetia ser comarca i, pel que sigui, això va quedar aparcat. Però molts creiem que es pot fer. La gent que estava per la comarca hi continua estant.
El Lluçanès és costa amunt, és un serrat, són cançons, és cubista… Tot són títols d’articles que hi ha en el llibre. Què és el Lluçanès?
En alguns articles intento ajuntar dos pobles, amb les seves diferències, i buscar un lligam temàtic que els agermani. Amb aquesta excusa literària, explico quines coses fan que hi hagi cohesió. Buscar una forma d’exaltació, encara que el terme pugui ser una mica exagerat. Una manera de cantar les excel·lències d’una comarca en l’aspecte cultural, paisatgístic o humà. Aquests articles van ser escrits, precisament, amb motiu del referèndum de la comarca, i ara els hem modificat una mica. En la versió original que va sortir en el blog acabaven demanant el vot pel sí, ara li hem tret aquesta part del moment, però el que en queda és igualment reivindicatiu de la personalitat pròpia del Lluçanès.
Li va saber greu que el resultat del referèndum no fos tan clar com al Moianès, per exemple, en què va haver-hi majoria del sí a tots els municipis?
Això hi va jugar. Penso que potser no es va triar bé la data del referèndum, i va haver-hi qüestions de política local que van incidir-hi. Es podia haver fet millor. Però recordo aquella nit que al 3/24 es va anunciar que el Lluçanès seria la propera comarca, perquè s’havia complert el que es demanava. I després es va aturar tot en sec. Això em recorda altres fets que han passat després…
Els articles, entre assaig i opinió, la considera part de la seva obra literària?
Sí, els volia recopilar precisament per això. Hi ha articles d’èpoques diferents, alguns de fa vint anys. I no els hem datat precisament per això, per donar-los aquest aire intemporal. A mi m’agrada molt la prosa de no-ficció, i no descarto que més endavant pugui continuar fent altres coses. Sempre m’ha agradat la literatura de no-ficció i aquest format d’opinió però que tingui una possibilitat de durada. És a dir, una mirada meva del món que pugui transcendir el moment en què ha estat escrita.
{{ comment.text }}