Judit Mercadal Requena `(Santa Eulàlia de Ronçana)
Els estius eren com bocins frescos de síndria. Guardaven la dolçor dels records d’infantesa a la vora del mar, fent castells a la sorra de la platja mentre ens esquitxava l’aigua al trencar les onades. El tacte suau i melós de les pessigolles de la mare, mentre ens feia reposar cantant una cançó tendra que t’embolcallava. Els dits enganxosos, com les nits en què els llençols es recargolaven i se t’adherien a la pell i no et deixaven dormir.
La llum de la tarda entra per la finestra escalfant les últimes tardes d’hivern. A la penombra de l’habitació, asseguda a terra sobre els meus talons, obro el calaix de la tauleta de nit. Hi ha un rellotge de polsera aturat a 2/4 de 12, amb les cordes primes de pell marró, un caramel de llimona i una petita ràdio amb antena. Llenço el caramel a la bossa de les escombraries i poso a la capsa de cartó els dos objectes. No en faré res, de la ràdio, però em recorda el xiuxiueig de la nit quan anava al lavabo i havia de passar per davant de la porta del dormitori dels pares. Entreobria la porta i posava el cap a dins, per escoltar de més a prop què eren aquells murmuris, que quedaven esmorteïts pels roncs del pare. A la mínima sospita de moviment, a poc a poc havia de recular cap enrere, per por de ser descoberta.
Amb la mà a terra topo sota el llit amb unes xancletes. Eren les que portava la mare per baixar a la platja. Encara fan aquella olor del plàstic barrejat amb la sal del mar.
Les havíem comprat juntes en una botiga de la vora del passeig marítim. Jo m’havia capficat que volia un matalàs inflable en forma de tortuga, com el que havia dut el Marcel a la platja. Sabia que tenia guanyada la mare amb els meus si us plaus dolços i silenciosos. Va estar estona remenant entre la pila de matalassos, mentre jo treia el cap impacient pel costat de les seves cames per veure què hi trobava. Al final em va aconseguir el que semblava ser un cocodril, no era el que buscàvem, però jo no podia estar més contenta, amb aquell animal tan gros i ferotge seria l’enveja de tots els meus amics.
–Laura, com ho tens? –va cridar des de l’entrada en Pere.
–Ara he enllestit l’habitació principal, només em queda fer una repassada general i ja podrem marxar.
–D’acord, surto una estona amb en Roc al parc d’aquí al costat mentre tu acabes tranquil·la.
–Gràcies, rei, ja em queda poc –dic mentre poso les xancletes dins la caixa i miro per sobre que no m’hagi deixat res.
Mentre torno cap al menjador, veig que la porta de la meva habitació està entreoberta. Obro el llum i observo que ens deixàvem sense recollir la làmpada de la tauleta de nit. Retiro la tauleta per desendollar-la i veig una capseta blava amb tot de petites petxines enganxades, formant el dibuix del meu nom. Somric i la trec d’aquell forat per examinar-la de més a prop. A dins hi ha tot d’objectes eclèctics, peces úniques, que formen en conjunt un tresor molt valuós, que envejarien fins i tot els pirates més rics. Hi ha xapes de coca-cola rovellades, una polsera trenada de colors, un tiquet per pujar a les atraccions de la fira i un clauer en forma de planxa de surf. Eren bocins d’anècdotes que havíem acumulat amb la colla en aquells estius eterns, que semblaven no tenir fi.
Amb l’arribada del bon temps, els dies s’allargaven i començaven les vacances escolars. Deixàvem enrere les corredisses per arribar cada dia a l’escola, ens oblidàvem de les responsabilitats de fer els deures, estàvem preparats per pintar de colors i noves aventures el llenç infinit que se’ns mostrava al davant, abans que tot es tornés a diluir amb l’arrencada del nou curs. Les maletes dins del cotxe eren el punt de partida que assenyalava l’estiu vora el mar, amb els retrobaments de la colla. Perquè no hi ha res que es pugui comparar amb els vincles que es creen amb els amics de la costa. Tot i que ens passàvem tot l’any sense saber res els uns dels altres, quan ens tornàvem a retrobar era com si haguéssim saltat d’estiu a estiu sense haver-nos separat ni un instant.
A la colla de quatre, jo era l’única nena. Mai, però, hi havia hagut diferències entre nosaltres. Érem millors amics. Pujàvem a les roques per competir a veure qui s’atrevia a saltar més lluny. Corríem pel passeig marítim amunt i avall amagant-nos entre les palmeres i els bancs. Ens estiràvem cap al tard a la sorra de la platja a observar el moviment dels núvols mentre jugàvem a endevinar les seves formes. Compràvem gelats de maduixa i xocolata a la paradeta d’en Quim, un noi jove de divuit anys que només de veure’l em feia posar vermella com un tomàquet, mentre els meus amics es reien de mi i començaven a fer petons a l’aire mentre jo corria rere d’ells intentant atrapar-los perquè paressin.
Dins la capsa hi ha també un pintallavis de color vermell intens amb la punta desgastada. La seva propietària havia estat la Paula, una nova veïna que va arribar a la comunitat, l’estiu abans de començar l’institut. Era una nena alta i prima com una espiga, amb la cara plena de petites pigues i dos grans ulls verds vigilants, amb dues llargues trenes pèl-roges que li penjaven a cada costat. Tots quatre ens vam quedar atemorits pensant qui era aquella nova intrusa que havia vingut a trencar la nostra pau. Les nostres pors, però, es van veure ben aviat alleugerides en veure que ella també s’avenia amb els nostres jocs, desafiant les normes i abraçant la llibertat de poder fer amb el nostre temps el que volguéssim. Ella em va introduir al món adult del maquillatge. Ens amagàvem al lavabo de casa, ens pintàvem l’una a l’altra els llavis i ens posàvem una mica de coloret de la mare. Quan ens tornàvem a mirar al mirall, ens enriolàvem sense parar, mentre la mare ens preguntava rere la porta quines malifetes estàvem fent.
Amb ella també vam iniciar el que seria el negoci que ens ajudaria a finançar la compra dels tiquets per pujar a les atraccions de la fira i els gelats de cada tarda amb en Quim. Vam agafar un llençol vell de casa i el vam posar damunt d’un banc, al mig del passeig marítim, on teníem a la venda polseres trenades de tots colors i penjolls amb les petxines més boniques que havíem trobat vora el mar i que havíem fet juntes durant els matins.
Agafo la capseta i surto amb ella de l’habitació, per posar-la dins la meva bossa, que he deixat penjada al tamboret de la cuina. Aquí el Pere ja ho ha empaquetat tot amb papers de diari, per protegir la vaixella que ens emportarem. Més ben dit per emportar-nos part de la que queda, després que en un dinar amb els amics dels pares jo agafés els plats per recollir-los de la taula i els deixés caure amb força a terra enfadada, perquè els pares havien desfet el nostre acord. Ja no em volien portar a la parada d’autobús per tornar a casa, així que ja no podria anar aquella nit a la festa d’aniversari d’una de les meves millors amigues de classe.
Les discussions, a casa, van començar a formar part del nostre dia a dia. No volia anar a cap lloc que impliqués estar amb els pares. Era com estar empresonat als seus dictats, sense opcions de moviment. Jo em volia quedar a la ciutat i sortir amb els meus amics de l’institut. No se m’havia perdut res en aquell pis de la costa, preferia quedar-me a dormir a casa d’alguna amiga, mentre els pares marxaven uns dies a la platja. D’un estiu a un altre la colla s’havia trencat. Quan pujàvem, intentàvem evitar-nos els uns als altres.
L’esperit atrevit que tant havia format part de nosaltres havia estat substituït per la vergonya de cinc complets desconeguts.
M’agafo amb força al marbre, tanco els ulls i començo a plorar. Els pares ja no hi són. Fa uns anys que ens han deixat, però fins ara no havia tingut les forces per tornar a pujar a l’apartament. Un cop acabada la universitat havia tornat a passar alguns dies d’estiu amb els pares amb la companyia d’en Pere i després amb la d’en Roc quan va néixer. Als matins baixàvem a la platja tots cinc, preparats amb tota mena d’utensilis, que ens farien més còmode el desplegament vora del mar. El pare havia comprat una piscina petita perquè en Roc pogués xapotejar i jugar. Cap al capvespre, ens assèiem amb la mare a les hamaques de la terrassa, tapades amb una fina manteta, i rèiem recordant tots els moments viscuts en aquell apartament, les diferents etapes per les quals jo havia passat i de les quals la mare em deia que tard o d’hora les viuria amb el meu fill. Tant de bo, com passa amb els objectes, ens poguessin guardar tots aquests instants dins una capseta per no perdre’ls mai.
Amb un mocador m’eixugo les llàgrimes, obro l’aixeta i em mullo la cara per tornar-me a refer abans de sortir. Remeno a la bossa i trec paper i llapis per deixar una nota a l’empresa del trasllat, per tal que l’endemà quan vinguin se’n recordin de trucar-me, així sabré que tot ja està enllestit, preparat perquè hi pugui entrar la nova família.
Travesso el menjador per tancar les portes corredisses del balcó. La foscor cobreix de negre el mar, il·luminat al centre pel tènue reflex de la lluna. Els fanals del passeig marítim dibuixen ombres sobre la sorra, tot és quietud i silenci, trencat només pel soroll suau de les onades. Em poso de puntetes amb les mans a cada costat de les portes i miro cap al mar infinit inhalant l’olor de platja. Tanco les portes, agafo la bossa i passo la clau al pany de la porta principal, com tants d’altres estius en què arribava setembre i carregàvem el cotxe amb el cap baix, tristos, perquè no volíem marxar i començar l’escola.
Amb el cotxe en marxa, la mare feia adeu amb les mans i ens deia que ens acomiadéssim de la casa fins al pròxim estiu. Pujo al cotxe on m’esperen en Pere i en Roc per marxar.
Abaixo la finestra i faig l’últim adeu amb les mans.
{{ comment.text }}