Els peixos

Francesc Ojeda Briones (Manlleu)

Dedicat a certa persona, en agraïment a les atencions que ha tingut amb l’autor durant la famosa pandèmia, així com també a les companyes amb qui comparteixo ‘peixera’ a diari.

Estava completament decidit a suïcidar-me. No cal que us expliqui les raons concretes, donat que no són necessàries per a la moralitat d’aquesta història, d’altra banda intranscendent per a la Humanitat, tot i que important per a mi (i per a una altra persona). Tanmateix, els enginyosos mètodes dissenyats per l’autor dels Conillets suïcides (el primer manual pràctic que vaig decidir consultar per dur a terme el meu propòsit) no m’acabaven de convèncer. Massa complicats, massa difícils d’implementar i, sobretot, massa cruents i dolorosos. Tampoc no es tractava de patir ni encara menys de deixar un xarbascat als que es trobessin el pastís. Una cosa era emprendre el camí cap a l’altre món i una altra muntar un pitote que deixés un record poc agradós de la meva persona i del meu pas per aquesta vall de llàgrimes. No he estat mai un individu conflictiu i no volia que la meva darrera acció embrutés una trajectòria fins llavors impecable ni deixés de mi un record lúgubre empastifat de sang i fetge. D’altra banda, soc partidari de la simplicitat i les truculències emprades pels entranyables lagomorfs albins em feien venir a la memòria els inversemblants artefactes dels grans invents del TBO.

Afortunadament per a la meva transcendental empresa, vaig sentir a dir, en un sopar familiar dels pocs als quals assistia darrerament i en boca d’una veïna que la família tenia en nòmina –mentre la venerable senyora donava compte del llobarro al forn que havia preparat l’àvia–, que els peixos donen mala sort i que no se’n poden tenir a casa, ja que això porta la mort, infal·liblement, a algú que hi visqui. Vaig veure el cel obert! Com que a casa visc tot sol, tenia tots els números per sortir-me amb la meva (i amb el mínim esforç) si feia cas de la saviesa popular (en la qual crec a ulls clucs) de què la senyora Llibòria s’havia fet portaveu. En conseqüència, no vaig trigar gaire a acostar-me a la botiga d’animals més propera a casa meva per començar a posar fil a l’agulla. Era una gran superfície anomenada Mascotarama, amb una secció que portava l’eloqüent nom de Piscilàndia. No hi vaig anar un dia qualsevol, però, sinó que vaig triar una data simbòlica: m’hi vaig presentar, en senyal de bon auguri, el dia 2 de novembre de 20… En les qüestions importants de la vida (i de la mort) val més no deixar res a l’atzar, sobretot quan s’espera la intervenció de la màgia simpàtica o de les ciències ocultes.

Els quatre primers espècimens que vaig portar a casa semblaven curulls de vida. Quatre peixets de llampegants colors amb les escates lluentes i bellugadissos com una baldufa. Quatre petites baldufetes multicolors que serien el magnífic instrument que necessitava per al meu trànsit cap a un món millor.

Pobre de mi! Malgrat les meves amoroses atencions (el menjar recomanat, el canvi d’aigua diari –que jo tastava prèviament per assegurar-me de la seva potabilitat–, no van trigar gaire a llanguir, a marcir-se com flors d’un dia i, un rere l’altre, com els negrets d’Agatha Christie, van anar morint sense remei, els seus petits cossos surant patèticament amb un dels costats enlaire i el cos arquejat com la fusta d’un moble vell.

No vaig tenir més sort amb els seus desafortunats substituts… Vaig pensar que no havia tingut bon ull. Em calia un altre tipus de peix. Aquest cop, la meva intuïció em va fer optar per un únic exemplar, però d’una mida respectable, no massa llunyana a la d’un silur dels pantans ibèrics, si em permeteu l’exageració, i d’un color cendrós, una aparença desagradablement relliscosa i un aire fúnebre que semblava propiciatori per a les funcions eutanàsiques a què estava destinat.

El silur menjava com una llima nova. Vaig pensar que era bon senyal: aquest bandarra no morirà d’inanició com els seus desnerits antecessors i, en contraprestació, per màgia simpàtica inversa, si es pot dir així, serà, sens dubte, un agent eficient al servei de les meves intencions. Ai, las! El seu ventre es va anar inflant i, pocs dies després, el peixarro flotava esventrat i desprenent una ferum insuportable que em va obligar a desfer-me d’ell de manera expeditiva (us estalvio els detalls tècnics) abans d’haver de donar explicacions als veïns, amb els quals ja havia tingut raons en altres ocasions amb motiu de les meves excèntriques aficions (un altre dia us en faré cinc cèntims; ara anem pel que anem…).

M’havia tornat a equivocar. Aquella mena de celacant amb aparences de fòssil ressuscitat, aquell monstre aberrant de les profunditats, aquell deliri febril de pescadors ambiciosos, no havia estat la millor elecció.

No em vaig desanimar, però. El meu desencís amb la vida era massa fort com per abandonar l’estratègia desplegada. Si no l’havia encertada (de moment) havia de ser perquè no havia estat prou eixerit en la meva tria. Vaig provar amb peixos tropicals, amb daurades carpes japoneses, amb lil·liputencs guppys d’exuberants cues, amb tota mena d’animalets natatoris d’aigua dolça i salada, d’aigua freda i d’aigua calenta. Penso que en vaig tenir procedents de tots els cinc o set oceans del nostre planeta. No en vaig sortir airós. L’estada de tots ells a la peixera era breu: indefectiblement, tots acabaven usurpant el destí que jo desitjava per a mi amb totes les forces de la meva ànima.

“Pobrissons meus, heu defraudat totes les esperances que havia dipositat en vosaltres, però no en teniu cap culpa; heu fet el que heu pogut o el que el destí us ha permès”, deia, gairebé amb llàgrimes als ulls, quan em desfeia d’aquells petits i lleials soldadets caiguts en acte de servei i els dipositava al forat que els serviria de línia de sortida cap a la via que portaria les seves despulles de retorn al seu hàbitat natural d’on –pel seu bé– millor que mai no n’haguessin sortit. Que ningú s’esquinci les vestidures: les clavegueres (i la seva porta d’accés) eren només un mitjà transitori, no el digne destí definitiu.

Vaig incrementar les meves atencions. Vaig adquirir tots els adminicles necessaris per a la bona administració del meu aquari (reguladors de temperatura, pastilles alliberadores d’oxigen, analitzadors de ph, antibiòtics, filtres de tota mena…); em vaig emportar a casa tots els manuals de piscicultura que atresora la biblioteca local (un altre dia us parlaré de les mirades sospitoses que em llançava la simpàtica bibliotecària; ara anem a la idea…); em vaig deixar assessorar per experts en aqüicultura, a l’ensems que consultava la docta opinió d’endevins i bruixots, autòctons i ultramarins, esperant que la saviesa d’uns o d’altres seria el desllorigador definitiu per trobar la solució a les meves cuites… Al cap d’un temps, era tan expert en la matèria que tant podria haver posat una peixateria com optar per una càtedra d’Ictiologia a la universitat.

Tot en va. Com us he dit, els petits vertebrats aquàtics anaven morint l’un rere l’altre contrariant les meves expectatives, com si, equivocadament, assumissin el destí que jo volia per a mi i del qual ells havien de ser simples vehicles instrumentals. Era una llàstima veure’ls amb els ulls en blanc esguardant el no-res, com si demanessin on anaven, d’on havien vingut i quin havia estat l’objecte de la seva curta o escurçada vida. Pel contrari, i per a la meva desesperació, la meva salut, que sempre havia estat precària des dels llunyans dies de la infantesa, anava millorant dia a dia… Em van desaparèixer les migranyes; la meva doctora de capçalera va trobar que la meva hipertensió s’havia fet escàpola; la meva cara, habitualment groguenca, havia adquirit un saludable color vermellós; tot i que ja estàvem en ple hivern no havia agafat el grip tal com succeïa invariablement cada any; la meva miopia semblava haver minvat considerablement; res no em feia mal… i fins i tot, el més sorprenent, vaig començar a sentir que el meu menyspreu per la vida també començava a esvair-se lentament. Cada cop em sentia més ple de vitalitat; fins i tot semblava rejovenit i en la meva ment començava a insinuar-se una certa eufòria (que, paradoxalment, em resultava odiosa donat que s’oposava frontalment als meus objectius inicials).

Per a la meva estupefacció, tot succeïa justament a la inversa de com esperava! Era com si una divinitat desconeguda i malèvola s’estigués mofant de mi sense importar-li deixar, de passada, un reguitzell d’innocents víctimes col·laterals.

No us he explicat encara que, al cap de tres mesos d’anades i vingudes, no només l’amo de Mascotarama ja feia temps que em coneixia i em saludava efusivament i amb un ample somriure als llavis cada cop que em veia (que era sovint), sinó que també la dependenta de Piscilàndia i jo començàvem a desenvolupar una certa amistat que, a poc a poc, va anar prenent caràcters d’intimitat. Al principi, es limitava a assessorar, amb una meravellosa eficiència professional, les consultes que jo li feia en matèria de piscicultura. Per suposat, jo no li havia explicat el motiu de les meves compulsives adquisicions de peixets. En la seva mirada, però, es veien les ganes (impedides per la timidesa o per la discreció) de demanar-me quin era el motiu de la meva afició (o la meva obsessió) pels peixos.
Aviat la intimitat va anar obrint pas a les confidències personals i no vam trigar gaire a descobrir, entre altres fantàstiques coincidències, que els nostres signes de l’horòscop eren plenament compatibles: jo havia nascut el dia 13 de març i ella, el 17 de febrer. Els bons coneixedors de l’astrologia de seguida comprendran la transcendència de la nostra sorprenent afinitat zodiacal.

Vaig aprofitar el seu aniversari per fer-li un petit obsequi: un exemplar d’un llibre de tema adient que havia sostret de la biblioteca abans esmentada mitjançant una hàbil estratagema.

I és que els seus ullets (aparentment freds, però carregats d’intensitat i d’una intel·ligència inquisidora), la seva pulcritud –que podria semblar fredor per a qui no la conegués– i aquella suau oloreta, aquella engrescadora barreja d’aromes marines lleugerament salabroses que desprenia, a la qual s’afegien els seus suaus cabells rossos i la seva esvelta cintura (que em feia pensar en la sireneta de Copenhaguen), estaven començant a conquerir el meu cuore.

Va resultar que els nostres sentiments eren recíprocs. Pocs dies després de la descoberta de les coincidències referides, la Maria del Mar i un servidor ja festejàvem. Al cap d’un mes addicional, em vaig traslladar a viure a casa seva, una preciosa i lluminosa caseta dels afores, amb amplíssims vitralls com les mansions californianes que veiem als telefilms americans i amb un jardí amb piscina on, lliures de cabòries i oblidada ja per part meva la ictiomania i la seva causa, gaudíem com infants durant les estones de lleure, nedant i xipollejant a l’aigua com petits amfibis enjogassats… Havia començat la primavera i els dies eren tebis i plens de llum. Ambdós érem feliços i irradiàvem felicitat al nostre voltant.

No es pot dir que els pobres peixos sacrifiquessin les seves minúscules vides endebades. Coincidireu amb mi que el que em va succeir des que em vaig convertir en comprador compulsiu de fauna aqüícola fins a l’inesperat desenllaç va ser per a mi una autèntica renovació, un veritable i radical canvi de pell. No vaig aconseguir morir, com volia, però puc dir que vaig tornar a néixer. Estic en deute amb ells.

Col·laboren:

Llibreria La Gralla – Institució Puig-Porret