Avui, reprenent un article de fa uns dos anys titulat “Insultologia”, ens fixarem en algunes paraules malsonants o de mal gust que utilitzem per queixar-nos al no-res, per desfogar la ràbia i per no començar a trencar coses. Si heu llegit bé el títol, ja sabeu per on anem.
La diferència principal entre renec i insult rau en la voluntat d’ofendre a algú o no; quan insultem, el que busquem és denigrar o ofendre a algú o alguna cosa, i en canvi quan reneguem no enfoquem la ràbia en ningú en concret, sinó que expressem una frustració o impotència davant d’un fet que ens molesta. Així doncs, comencem pels renecs de petit calibre, que no són de mal gust ni tenen referents que puguin esverar els més pulcres.
La major part d’aquests són eufemismes o adaptacions del so de renecs més greus però amb els canvis justos per no sonar com els originals coi, ospa, casum…, cordons… I també d’altres sense referència coneguda com “vatua l’olla”, “ara pla”, “ja hi som”, que poden ser més expressions de sorpresa que de ràbia.
Òbviament, com a país amb tradició cristiana que som, moltes interjeccions de preocupació, espant o ràbia ens encomanen a Déu o la seva parentela: “Valga’m Déu”, “Déu me’n guard” o “Mare de Déu”, amb la possible ampliació “Mare de Déu senyor”, i la ja més popular cantarella rimada “Mare de Déu senyor, tanta roba i tan poc sabó”, que té diverses versions segons el lloc.
Per acabar, i no per això menys importants, sinó probablement més vius en entorns rurals i en edats avançades, tenim els més escatològics, que com sempre es relacionen amb cagar: “Em cago en…”, pronunciat més aviat “Cagum…” i sovint combinat amb blasfèmies. Darrere d’aquest predicat, s’hi pot posar l’objecte de l’enuig, un reguitzell de sants, déus i parentela o senzillament “tot”. Tot això sense oblidar-nos de la potència de les parts íntimes a l’hora de renegar, els genuïns cony! o collons! sempre són una bona opció, com ja vam explicar a l’article passat “Som collonuts”.
Consorci per la Normalitzció Lingüística d’Osona
