“Escric per als actors, no per al públic”

Quines són les claus del teatre de Josep Maria Miró, que va triomfar a L’Atlàntida amb El cos més bonic que s’haurà trobat mai en aquest lloc? Com va crear aquesta obra, i com treballa el dramaturg? Mentre vèiem l’obra magníficament interpretada per Pere Arquillué, dissabte passat, anàvem recordant tot el que havia explicat el dia abans al Seminari, en una tertúlia conduïda per alumnes d’Escènic Vic. Un repàs a tota la seva trajectòria, al com i el perquè d’un dels autors que ara mateix representa millor el teatre català al món. “EL TEATRE ÉS UN PACTE AMB LA MENTIDA" Va estudiar Periodisme. “Al teatre, començo com a espectador.” Treballant com a periodista, hauria volgut dedicar-se a la cultura i sentia que aquest tema no era prou valorat a les redaccions. “Vaig començar a escriure teatre de forma regular quan vaig entrar a l’Institut del Teatre... periodisme i teatre volen explicar la realitat, un amb dades objectives i l’altre amb la mentida. El teatre és fer un pacte amb la mentida.” “MÉS EN L’OFICI QUE EN LA INSPIRACIÓ” “Soc organitzat, necessito començar sabent què escriuré amb la primera frase pensada.” Josep Maria Miró creu en l’autodisciplina, en el treball regular. “Cada dia de la vida faig un document, es tracta de generar memòria sobre el que has escrit.” Per això és dels que, com Picasso, vol que la inspiració l’agafi treballant: “Crec en l’ofici, més que en la inspiració”. L’autor acaba pouant de la realitat (“per fer teatre has d’estar obert a viure”) i ha de tenir una mirada especial sobre allò de què vol escriure, perquè aquesta mirada serà el motor de tot: “Les històries són les mateixes des de fa mil anys, el que canvia és el punt de vista”. Partir d’una anècdota, d’una situació, i començar a crear tota l’estructura, l’entramat de l’obra. Mecanismes que funcionen amb la precisió d’un rellotge quan es traslladen a l’escenari, com es va veure dissabte. “ESCRIC EL TEATRE QUE VULL ESCRIURE" Confessa que ha pogut viure el seu somni: “Estic escrivint el teatre que vull escriure”. Ara mateix, a part de l’obra El monstre amb què la setmana passada va guanyar el Premi Jardiel Poncela de la SGAE, en té “més d’una al calaix, que encara no dono per tancada”. Quan ho fa, passa el text a dos amics que són els primers de llegir-les: un d’ells, el director teatral Xavier Albertí i l’altre, un traductor. “És el moment que em sento més fràgil, més vulnerable.” Per què un traduc-tor? Per a Josep Maria Miró són molt importants, una extensió d’ell mateix en qualsevol llengua que no sigui el català en què escriu els seus textos. “I un traductor de teatre no és necessàriament igual que un de narrativa.” I els destinataris del text en qui pensa són, sobretot, els que l’han de posar en escena: “Escric sobretot per als actors, no per al públic”. El fascina veure com cada intèrpret el porta al seu terreny. “LA CULTURA ERA COM UN REFUGI” El text d’El cos més bonic que s’haurà trobat mai en aquest lloc, el va començar a escriure el mateix dia en què va morir el seu admirat Josep Maria Benet i Jornet. Era el 6 d’abril de 2020, en plena primera onada de la pandèmia i confinat. “La cultura era un refugi.” Sempre ho ha estat, d’alguna manera, per a ell. No creu que amb el teatre es pugui canviar el món, però sí que té un sentit més enllà de la diversió: “El teatre és l’únic lloc on ens reunim col·lectivament per representar-nos”. Creu en un teatre “en què els plantejaments ètics no siguin obvis ni fàcils”, i que acabi provocant revolu-cions individuals més que col·lectives. “Si no hi ha com-promís amb l’art, el teatre és show business.” “UN MUNTATGE RADICAL, SIMPLE” El cos més bonic... ha donat moltes satisfaccions al seu autor. “Un muntatge radical, simple, despullat... el teatre és un actor i la paraula.” Viatjant pel món ha vist que aquell poble i paisatge, que ell imaginava que podria ser com el seu Lluçanès, esdevenia universal. I a Mèxic, “un actor em deia que hi veia un poble de l’estat de Guerrero. Una tARTtúlia d’Escènic Vic Josep Maria Miró es va explicar divendres en una sessió del cicle tARTtúlia d’Escènic Vic, al Seminari, on té la seu aquesta escola de teatre. Va ser en una conversa amb l’actor i director Jordi Arqués (a la dreta) i Josep Armengol, alumne del grup d’adults d’Escènic Vic, que li van traslladar un seguit de qüestions. A la tertúlia, organitzada en col·laboració amb L’Atlàntida, també hi havia usuaris del Club CAR de Sant Tomàs, que inclouen el teatre en la seva oferta de lleure, i tothom qui hi va voler assistir.

“Escric per als actors, no per al públic”

Ernest Villegas i Ivan Benet, aquest divendres amb ‘Els ossos de l’irlandès’, a Vic

Joan Anguera, a la pell de Josep Pla en una lliçó magistral

Paraula, música i art per a ‘l’Alzh’

Torna la Trobada de Teatre de Centelles, amb dues estrenes absolutes

LA PREGUNTA

Creu que seran positius els aranzels anunciats per Donald Trump?

Tres ferits en un accident a la carretera de Santa Eugènia

Bolca un tràiler a l'accés a l'Eix de la carretera de Roda

Aliança Catalana es constitueix a Osona amb les municipals de 2027 a l'objectiu

Enxampada una conductora a 215 per hora a l'Eix Transversal, a Calldetenes

“Em va apallissar davant del nostre fill”

L'exregidora de Roda Marina Quintana opta a presidir Aliança Catalana a Osona

Detingut per atracar amb un ganivet dues gasolineres de Tona

Un cotxe s'estampa contra una marquesina a Sant Joan de les Abadesses

Premien Casa Tarradellas per haver reduït un 20% la petjada logística

La Farga de Bebié: la decadència d'una de les colònies tèxtils més grans del Ter