Francesc Català, un ripollès en el minut zero de l’independentisme

Estat Català es va fundar fa exactament cent anys. Aquest divendres es commemora a Barcelona, al Museu d’Història de Catalunya, el centenari de la creació del partit de Francesc Macià, el primer que va parlar obertament d’independència i que va tenir un protagonisme destacat en la política catalana, sobretot en els anys 20 i 30 del segle passat. Un dels seus militants de primera hora, proper a Macià, va ser el ripollès Francesc Català i Serra, de qui es fan gestions per recordar-lo amb una placa al lloc on hi havia hagut la seva casa natal. La memòria de Català i Serra és una de les que reivindica el llibre Diccionari biogràfic d’Estat Català (Ed. Exaequo), coordinat pels historiadors Tomàs Callau i Fermí Rubiralta. Nascut l’any 1901 en una família catalanista, se sap que la seva família havia ajudat catalans que fugien cap a França per motius polítics. Va militar a les Joventuts Nacionalistes i va ser “dels primers a apuntar-se a Estat Català”, diuen els autors del llibre. Fa de correu passant cap a la Catalunya Nord i recollint “aportacions econòmiques destinades al projecte de Macià”. I el juny de 1926 surt definitivament de l’Estat espanyol. Francesc Català no imaginava que mai més no tornaria a Ripoll. Tres mesos més tard, s’allista com a voluntari a l’Exèrcit Català, dins de l’operació que Macià preparava des de Prats de Molló per entrar al Principat per Coll d’Ares, arribar a Olot i proclamar la República Catalana. Els anomenats Fets de Prats de Molló van ser precedits d’un jurament de fidelitat signat pel nucli dur de Macià, un dels quals era el ripollès. Però el pla es va frustrar, Macià va ser detingut a Prats de Molló per la Sureté Nationale francesa i Francesc Català va ser un altre dels detinguts. Com altres dels seus companys, però, va ser alliberat el novembre del mateix any i expulsat a Bèlgica. Les males condicions de vida, però, ja li havien passat factura: va emmalaltir i va morir a Brussel·les el 28 de juny de 1927, quan només tenia 26 anys. “La cerimònia de l’enterrament va ser un acte polític, amb la desfilada del fèretre pels carrers”, diu la seva biografia en el llibre. “És un ripollès universal oblidat”, explica el també historiador Pere Roura, de la Comissió per a la Recuperació de la Memòria Històrica de Ripoll. Roura diu que “ara no gaudeix de reconeixement, però els seus contemporanis sí que en van ser conscients”. Joveníssim i entregat a la causa, el seu perfil s’ajusta a una època “en què la vida política a Ripoll era molt intensa”. Roura reivindica que se’l recordi al lloc on va veure la llum, l’edifici del número 1 de la plaça Nova. La mort del jove va ser coneguda i sentida a Ripoll. El 3 de juliol de 1927, la seva esquela surt publicada al Full Parroquial. En els anys posteriors, se’n manté viu el record. Publicacions de premsa local com la cultural Scriptorium o també Buirac i L’Altaveu en parlen. I deixen constància d’un moviment popular per intentar retornar les despulles a Ripoll. Els anys 1933 i 1934 és molt actiu un grup que intenta recollir fons per al trasllat, encapçalat per Marià Font, activista cultural i actor i director de teatre (que encara avui dona nom al grup teatral de Ripoll). Es van arribar a organitzar activitats, com un partit de futbol entre el Ripoll i el Vic, i una recaptació de fons en la qual consta l’aportació de 1.500 pessetes que fa la Generalitat presidida per Lluís Companys, per ordre del mateix Departament de Presidència. “Però amb la Guerra Civil desapareix el seu nom”, constata Pere Roura. I no és fins fa pocs anys que es torna a recuperar, per la tasca dels historiadors i la complicitat de l’activista cultural i antic conservador del Museu Etnogràfic, Florenci Crivillé. Les seves gestions van donar com a resultat que el desembre de 2017 el ple de l’Ajuntament de Ripoll aprovés amb els vots del PDECat, ERC i la CUP una moció per intentar trobar el rastre de les despulles, cosa que finalment no ha estat possible (el cementiri d’Anderlecht va ser traslladat a mitjan segle XX). Els coordinadors del Diccionari biogràfic d’Estat Català han constatat que aquest partit no solament va ser decisiu en la política catalana dels anys previs a la Guerra Civil sinó que va ser “un planter continuat de militants” que després van seguir camins molt diversos. Hi ha gent d’Estat Català entre els consellers de la Generalitat (singularment, la figura de Ventura Gassol, el conseller de Cultura), hi ha militants que són als inicis d’ERC i fundadors del PSUC, hi ha gent que més tard serà en els nuclis inicials d’Òmnium. I els que van perdre la vida a la Guerra Civil o en la repressió posterior, des dels afusellaments al Camp de la Bóta fins als camps de concentració nazis. Francesc Macià, al funeral belga. Ripoll No s’ha conservat cap fotografia de Francesc Català i Serra feta en vida que ens indiqui quin era el seu aspecte. Però sí que hi ha la imatge del seu enterrament al cementiri d’Anderlecht, a Brussel·les, amb l’assistència dels màxims dirigents del partit, encapçalats pel mateix Francesc Macià (a l’esquerra). El seu cadàver va ser dipositat en una tomba amb l’estelada “amb la confiança que seria una estada temporal”. Però el retorn del cos del jove militant d’Estat Català no va ser mai possible, “i la tomba va quedar abandonada”, explica Florenci Crivillé.

Francesc Català, un ripollès en el minut zero de l’independentisme

Temps de tòfona a Centelles

Per Nadal, un crit per la pau

La guia d’activitats per al cap de setmana

Torelló es prepara per la setena edició del TocaFusta

LA PREGUNTA

Veu bé que el president dels bisbes espanyols opini sobre política?

Set detinguts i una vintena de denúncies en un dispositiu Kanpai contra la multireincidència a Vic i Manlleu

Fan malbé el ninot de l'escola Joan Maragall de Ripoll

Obriran un centre privat de diagnòstic per la imatge a Vic amb una inversió de 6 milions d'euros

La febre per trobar el número de loteria de l'anunci d'un torró ha arribat fins a Tona

El personal sanitari del CAP del Remei de Vic fa un pessebre vivent solidari

Girbau celebra un dinar de jubilats a les portes de Nadal

Els germans Pujol de la Granja Armengol, els nous 'influencers' de la vida a pagès

La Generalitat confirma el futur Palau de Justícia a l’Era d’en Sellés de Vic

Els pobles osonencs que pertanyen a Girona no es plantegen demanar un canvi de província

Refredat, grip i covid: símptomes semblants però malalties diferents