En menys de tres mesos, “El joc del silenci” ha trencat el silenci editorial amb quatre edicions i un ressò inesperat: un d’aquells debuts que corren de mà en mà, de boca en boca, sense campanya prèvia ni focs d’artifici.
Darrere del fenomen, Gil Pratsobrerroca —sociòleg de formació, guionista de professió i narrador per instint— s’ha convertit en la veu nova més comentada del panorama literari català.
Al programa …i bona lletra, d’El 9 TV, el jove autor confessava que encara digereix la sorpresa: “Hi ha gent que no conec que m’escriu per dir-me que el llibre els ha fet recuperar el gust per la lectura. Només això ja és una victòria.”
El thriller arrenca amb la desaparició d’una nena de set anys en un poble pirinenc anomenat Arcabell, un nom real que Pratsobrerroca ha convertit en territori literari.
Darrere la tensió del misteri hi bateguen silencis més profunds: parelles que s’estimen sense atrevir-se a dir-se tota la veritat, vides que semblen perfectes però s’edifiquen sobre secrets. “La novel·la es pregunta si cal explicar-ho tot —diu l’autor— o si hi ha coses que és millor no saber.”
Amb estructura de compte enrere, l’obra juga amb el lector des de la primera pàgina. La desaparició anunciada de la Valèria, la nena, fa que qui llegeix s’avanci a la investigació i sospiti de tothom en aquell microcosmos rural on tots poden ser culpables.
Pratsobrerroca admet que el ritme i els girs de guió li deuen tant a la seva experiència televisiva com a la literatura negra que l’ha fascinat des d’adolescent.
“El joc del silenci” és un thriller domèstic, sense explosions ni artificis, que basteix l’horror des del més quotidià. I potser per això funciona tan bé: perquè ens recorda que el vertigen, sovint, s’amaga darrere les parets de casa.
