Puppet Pro. “Puppet”, de titelles, i “pro”, d’improvisació. És l’espectacle que Lídia Clua (Centelles, 1984) ha creat amb el mataroní Miquel Nevado. Es tracta d’una espècie de late show d’improvisació amb titelles destinat a un públic adult. Potser el primer a Catalunya, ja que hi ha moltes sales amb propostes d’improvisació però no a través de titelles. Clua, que també és conta contes, actualment presideix l’Associació de Narradors Professionals. Va estrenar Puppet Pro a l’Espais Osona de Tona i n’ha fet diversos bolos, els últims a Barcelona aquest juliol.
A Puppet Pro hi manipulen deu titelles segons una ruleta i la participació dels espectadors, oi?
Quan entren ja es troben uns paperets on escriuen un títol. Els deixen al teatrí i comença l’espectacle. Es fa una presentació dels personatges, perquè són titelles i no poden variar gaire, tot i que també fem que siguin com actors que improvisen. Després es convida algú del públic a pujar a l’escenari, agafar un dels paperets i tirar les ruletes. N’hi ha una amb els personatges femenins i una altra amb els masculins. A partir del títol i dels dos personatges que han sortit, fem la improvisació, d’uns tres minuts. Tenim trenta segons per preparar-la.
El primer cop que va improvisar davant del públic va ser a la lliga de matx d’improvisació d’Osona. De la barreja d’aquesta experiència amb els seus contes i titelles infantils en surt Puppet Pro?
Em sento molt còmoda amb la improvisació, crec que la tinc innata. I la gent no està acostumada a veure aquest registre amb titelles, els fa molta gràcia. Sempre els relacionen amb espectacles infantils. Però per a adults encara xoca més i pots dir el que et doni la gana amb un titella. Justament són per això, per poder trencar motlles i ser tan estripat com faci falta.
Al musical Avenue Q hi apareixen titelles a l’estil Barri Sèsam i xoca perquè semblen càndids però fan coses d’adults.
Els titelles sempre s’han relacionat amb els infants, però quan van néixer eren per a adults. Eren una eina reivindicativa i de crítica social. El putxinel·li italià, de l’època de la commedia dell’arte, servia per criticar els burgesos. El tipus de titelles anglesos, Punch and Judy, que ara estan al festival Grec, acaben matant a tothom del teatrí. I són per a nens… Hem de reivindicar el titella per a adults perquè és molt potent i es poden dir coses que potser una persona de carn i ossos no s’atreviria a dir.
Com ara?
Veus com uns titelles parlen malament o fan l’amor dalt de l’escenari… i fa molta gràcia. En canvi, amb dos actors no passarà el mateix.
En els seus inicis titellaires a Plum Teatre ja tenien l’objectiu de potenciar els espectacles per a adults. Creu que desvalorem els titelles?
Sí, sembla que no siguin teatre o siguin un teatre de tercera. Crec que es fan coses molt bones amb titelles. Però també hi ha bastant intrusisme en certa manera. Tothom s’atreveix a fer un infantil. Com que és per a nens… Hi ha sales que no volen programar titelles per a adults.
A Puppet Pro hi veiem un titella hipocondríac, una monja… És més complicat que improvisar com a actors?
Requereix la mateixa dificultat i escolta. Hi ha l’afegit que com que són titelles sempre fan més gràcia. Un petit moviment ja et fa gràcia.
Però, per contra, potser estan més restringits en aquest camp?
L’altre dia ens va sortir la improvisació d’un científic i… Com mires pel microscopi amb un titella i sense microscopi? Hi ha coses que no podràs fer. És important saber manipular-los molt bé; algú del públic en algun moment ens ha dit que s’oblida que és un titella.
És comú que el titellaire es construeixi els seus propis titelles, oi?
Sí, moltes vegades. Hi ha uns quants constructors, que són els tòtems, però com que anem amb els pressupostos amb què anem, cadascú es fa els seus, a la mida que vol, amb els mecanismes que li funcionen… Però en aquest món hi ha molt cooperativisme, ens ajudem els uns als altres. És una de les diferències amb el món dels actors.
Amb Puppet Pro ha passat d’un registre infantil a un d’adult i de contar contes a inventar-los.
Bé, fent de narradora també improvises molt; el públic és diferent, no hi ha la quarta paret, els nens et sol·liciten més, has d’estar amb l’escolta activa durant tot l’espectacle… Els fas participar molt, et poden sortir amb coses molt imprevistes i llavors tu has d’anar cap a un altre cantó.
{{ comment.text }}