Heroïna i literatura

Com un objecte valuós rescatat de les restes d’un naufragi, l’editorial Males Herbes ha tret de l’oblit la novel·la Òpera àcid, un relat escrit pel vigatà Miquel Creus i publicat per primera vegada l’any 1989 que transporta el lector al món de l’heroïna que va marcar tota una generació de joves. L’autor va escriure aquesta i una altra novel·la, Gaia... oh gaia, publicada dos anys abans, i després va desaparèixer del món literari. Localitzar-lo i obtenir el seu permís per a la reedició d’Òpera àcid va ser una tasca costosa que va dur a terme l’osonenc Ramon Mas, un dels editors de Males Herbes, i finalment el van trobar a Berlín, on viu actualment. Va donar l’autorització per reeditar el llibre, amb la condició de no participar en la seva promoció, però la seva qualitat i l’autenticitat han estat suficients per cridar l’atenció de crítics i de lectors. Ramon Mas no s’està de reconèixer que Òpera àcid és “un llibre dur, molt dur”. El crític Julià Guillamon, a La Vanguardia, parlava d’un estil “sense guarniments, realista, gens sobreactuat” i esquitxat de “moments dramàtics de primera classe”. La història que explica és la d’en Dom, un individu arrossegat cap al fons per un remolí tràgic, que té al seu càrrec una nena, la Naida. És la filla d’una antiga parella, que acaba de morir, i a causa de l’addicció de la seva mare la criatura també depèn de l’heroïna. Tot comença quan l’Abel, una amiga d’en Dom, el va a veure i el troba en aquesta situació, amb la imperiosa necessitat de trobar droga per punxar la nena. La casa d’en Dom i una discoteca són els ambients on transcorre aquest relat, tan breu com intens, explicat en poc més de cent pàgines. L’editor de Males Herbes té clar que Miquel Creus no volia fer una simple crònica social: “Hi ha voluntat literària”. Tot i la temàtica, la qualifica com a “intimista”, amb moments gairebé de monòleg interior. El remolí en què viu en Dom sembla voler arrossegar qui està al seu voltant, com l’Abel, “que el vol ajudar mentre que ell no vol ser ajudat”. Hi juga, com passava en aquell moment, l’atractiu que despertaven els personatges com en Dom que es movien en el costat salvatge de la vida. Entremig hi apareix un altre personatge femení, la Sandra, a qui ell acudeix per buscar la droga, i que tindrà un paper destacat en el desenllaç. L’escenari principal de tot el relat és un lloc com Vic, encara que en cap moment s’esmenti explícitament. Com tampoc en cap moment apareix el protagonista xutant-se heroïna i, en canvi, una de les escenes més dures és la de quan punxa la Nàdia. La droga “impregna cada frase”, com diu Mas en el pròleg. L’editor considera que aquest és un dels rars exemples de la literatura sobre l’heroïna i el món que l’envoltava que situen aquest fenomen en un ambient de petites ciutats. “La narrativa sobre la marginalitat sempre ha estat lligada a la ciutat, a l’ambient urbà”, igual que ho feien les lletres del rock o les pel·lícules de cinema. “En llocs més petits es viu d’una manera molt diferent.” El periodista vigatà Toni Coromina, bon coneixedor del món contracultural de Vic en aquella època, recorda que alguns dels enganxats al cavall eren molt visibles. “La colla del Passeig, per exemple, eren el seu costat més vistós.” Però no representaven els únics afectats: “Tothom sabia que hi havia nois de casa bona que estaven enganxats, i les famílies es podien permetre de pagar-se clíniques privades de desintoxicació”. En la literatura catalana, l’escriptor que millor ha narrat la vida dels heroïnòmans del rerepaís és el berguedà Jordi Cussà a l’excel·lent novel·la Cavalls salvatges (2000), amb la qual va debutar de manera impactant. A Vic, aquest lloc l’ocuparia Los estorninos de Joaquín Sanpedro, Chefo, gairebé contemporani del de Cussà. BUSCANT L’ESCRIPTOR Ramon Mas havia sentit l’atractiu d’aquests escriptors des que l’any 2004, a la Facultat de Filosofia de la Universitat de Barcelona, on estava estudiant, es va aficionar a la literatura “dels maleïts”, com ell mateix la descriu. Costava de trobar-ne referents en català. D’aquí va sorgir el seu primer contacte amb Òpera àcid, que un company d’estudis coneixia i que li va posar a les mans. “La primera lectura (...) em va enrampar molt fort”, diu en el pròleg a l’edició de Males Herbes. “Parlava de l’univers d’un ionqui, però des de dins.” No com Cussà, que escriu després d’haver-ho deixat enrere. La va retenir a la memòria i, ara fa uns tres anys, en va parlar amb un altre escriptor vigatà que acabava de debutar a la seva editorial, Ferran Garcia. L’autor de novel·les com Recorda que moriràs o Blasfèmia, també fosques encara que en un sentit diferent, va llegir el text de Miquel Creus i va quedar-hi atrapat. A partir d’aquell moment, descobrir què se n’havia fet de l’autor es va convertir per a ell i per a Ramon Mas en una dèria. “Com tanta gent d’aquella generació, ens vam pensar que potser ja era mort.” Ferran Garcia va fer una crida a les xarxes socials, i fins i tot va penjar una imatge de la portada de la primera edició al balcó de casa seva esperant que algú el recordés. Miquel Creus no havia tornat a publicar res des d’aquells dos primers llibres, i semblava, literalment, que se l’hagués empassat la terra. Si més no, abans que Google hagués convertit el nostre rastre vital en un fet públic. “No hi havia cap referència enlloc, ni una foto ni un comentari.” Fins que un altre escriptor vigatà a qui es van adreçar, Víctor Sunyol, va recordar vagament de qui li parlaven i els va donar el contacte d’un familiar de Creus, una professora de la UVic-UCC.Aquí podien començar a estirar el fil. I la persistència va donar resultat: Miquel Creus era viu, vivia a Berlín i s’hi van posar en contacte a través d’una adreça de correu electrònic. “Se li feia estrany, semblava com si gairebé no se’n recordés, de la novel·la.” No sabia que en determinats sectors algú la tenia present, i l’havia convertida gairebé en un títol de culte. Van acordar trobar-se un dia que Creus havia de viatjar a Barcelona, i allà els va donar permís per publicar Òpera àcid. “Un llibre que semblava causar-li un gran dolor.” Al pròleg, l’editor descriu una entrevista carregada de silencis amb un personatge que parla baix, a la terrassa d’un bar del barri de Gràcia. Amb el seu vistiplau, però, va aconseguir treure-la a la llum. Creus no volia actes de presentació ni entrevistes, només tornar-se a fondre en la boira que l’ha envoltat els últims anys. Però el seu llibre ja fa camí, perquè la literatura viu fins i tot al marge dels seus creadors. “No és un testimoni de la desesperació i el dolor, és una obra d’art”, ha dit Julià Guillamon. "ÉS LA HISTÒRIA DEL FRACÀS", DEIA L'AUTOR Miquel Creus, nascut l’any 1955, va debutar en la literatura amb Gaia… oh Gaia, una novel·la que La Magrana va publicar l’any 1987. En certa manera, el seu debut literari ja anunciava un esperit trencador: en aquell moment hi descrivia la relació d’amor entre dues noies, Gaia i Flora. “Però tot d’una apareixen els ocells d’ales negres i així s’abocaran també de cara a la mort”, deia EL 9 NOU del 6 de novembre d’aquell any, en la notícia sobre la sortida del llibre. Van passar dos anys i Creus va tornar a publicar, aquesta vegada a la col·lecció El Balancí d’Edicions 62, que donava a la llum la primera i fins ara única edició d’Òpera àcid. Feia dos anys que ja vivia a Berlín, on havia anat a parar després d’haver estat a Califòrnia, concretament a San Francisco. EL 9 NOU del 15 de desembre de 1989 en parlava, i el mateix autor explicava a Toni Coromina, el periodista que signava la notícia, que la seva segona novel·la era “la història d’un fracàs, amb l’heroïna pel mig”, i amb dos personatges. Un d’ells, en Dom, era particularment tràgic: “Un home que ho ha perdut tot i que està en un carreró sense sortida, a punt del suïcidi”. I descrivia l’essència de l’obra: un relat amb poca acció on el més important no era el que succeïa, sinó el que sentien i pensaven els seus protagonistes. Aquella vegada sí, en va fer promoció. Tot i que no semblava que hagués tingut dificultats per trobar algú que cregués en la seva novel·la, veia difícil consolidar-se com a escriptor. Llegides des d’ara, les seves paraules sonen premonitòries: va ser la seva última aparició com a escriptor. Per als que es transmetien Òpera àcid de mà en mà, com Ramon Mas i els seus amics afeccionats a la literatura dels maleïts, adquiria “l’estatus de llegenda, de rumor, de misteri insondable”. Toni Coromina conserva el mateix record de Miquel Creus que les altres persones que el van conèixer i tractar. Es movia al voltant de l’ambient contracultural del Cafè Vic però “en certa manera, al marge de tot, sempre una mica distant”. Recorda que li va passar el manuscrit “d’una altra novel·la” (un original no publicat encara?). Ara s’ha comprat Òpera àcid, i l’està començant a llegir. 'LOS ESTORNINOS', EL VIC MÉS CRU L’any 2001, Emboscall Editorial publicava l’altra novel·la que ha reflectit la dura realitat del món de l’heroïna de Vic, Los estorninos. El seu autor, Joaquín Sampedro, conegut pel sobrenom de Chefo, havia patit en pròpia pell els efectes de l’addicció i la literatura s’havia convertit per a ell en una forma de teràpia que donava sentit a la seva vida. “La literatura ha de ser viva, jo no crec en els que escriuen des dels despatxos, els que ho han viscut”, afirmava a EL 9 NOU. I la seva, també era una literatura que naixia de l’experiència. El Cholo, el nom que donava al protagonista del relat, era un alter ego que transitava pel carrer de Sant Pere de Vic on llavors es traficava amb l’heroïna, per les cel·les de la presó Model, o pels racons de Ciutat Vella o per la comissaria sinistra de Via Laietana. Sampedro escrivia en castellà, amb un estil àgil i que tenia a vegades un pont poètic i a vegades irònic. “Igual que la literatura, el llenguatge també ha de ser viu.” Per desgràcia, no va tenir temps d’intentar repetir l’experiència i va morir l’any 2007 deixant aquest llegat.

Heroïna i literatura

Poesia visual per a la imaginació infantil

Escrivint per als joves

La biografia de Serrallonga i les seves músiques

El primer ‘thriller’ de Francesc Soler

LA PREGUNTA

Està d’acord amb la prohibició de les xarxes socials als menors de 16 anys?

Robatori amb el mètode de la sembra a l’aparcament d’un supermercat de Vic

“No ens hem volgut arriscar i hem fet un primer tram amb el cotxe fins a Vic”

“Fa dos anys que no veig els meus fills i vull visitar-los”

Detenen a Vic un camioner que transportava més de sis quilos d'haixix

L'ETO ha perdut una targeta de crèdit a Tona

Rostiran una xifra rècord de porcs durant el Dijous Llarder a Vic per cobrir la demanda de l'"entrepà estrella"

Els docents d’Osona i el Lluçanès preparen talls de carreteres per unir-se a la vaga de dimecres

Tallada la C-37 en els dos sentits per una topada entre dos cotxes

Un tràiler queda atrapat al mur de l’església de Gombrèn, que acaba destrossat

Bolca un camió de serradures a la C-25 a Sant Bartomeu del Grau