L’actual himne nacional de Catalunya té el seu origen en una antiga cançó de to eròtic que els segadors cantaven quan feien la feina a ple sol. El musicòleg Jaume Ayats (Vic, 1960) ja ho havia avançat fa dos anys al llibre ‘Explica’m una cançó’ (Rafael Dalmau Editor) i ara ho ha desenvolupat a ‘Els Segadors, de cançó eròtica a himne nacional’ (L’Avenç, 2011), un volum de 250 pàgines i un CD que es presenta a Vic aquest divendres.
La cançó picant que parlava de tres segadors i una mestressa més que enamorada (“Si en voleu segar un camp, un camparró de civada. No és a l’aubac ni al solà, ni tampoc en cap muntanya, n’és a sota el davantal, la camisa me l’amaga”) va canviar d’intenció l’any 1640, quan amb la revolta dels Segadors se li posa una lletra revolucionària, que ja incloïa el “Bon cop de fals”. Ayats creu que es va utilitzar la cançó eròtica com a base “perquè era molt popular”, i no cal oblidar que l’aixecament contra Felip IV tenia els segadors com a protagonistes principals.
Les dues lletres i melodies continuen vives amb diferents variants fins al segle XIX, en què una casualitat amb moltes implicacions osonenques les torna a ajuntar. Jacint Verdaguer havia anotat el text de la balada històrica, que li cantava la seva mare. Milà i Fontanals la recull al ‘Romancerillo catalán’, a través del qual arriba al compositor barceloní Francesc Alió. I aquí la història fa un revolt curiós: en una trobada amb el canonge Jaume Collell, Alió li demana si coneix ‘Els Segadors’, i el clergue vigatà admet que només sap la versió eròtica “que cantava a casa quan era jove” –que fins i tot havia compartit amb els membres de l’Esbart de Vic en les seves trobades–. Alió va veure que la mètrica de la lletra s’adaptava ben bé a la melodia coneguda pel canonge Collell. “Va ajuntar-les i, sense saber-ho, amb això repetia l’acció del creador de la lletra històrica l’any 1640”, explica Jaume Ayats.
A partir d’aquí, el llibre descriu tota l’evolució d’Els Segadors com a himne, en la seva versió més institucional (que li donen composicions d’Enric Morera o Lluís Millet, per exemple) i en la més popular (ja l’any 1900 el poble l’entona contra la visita del ministre Eduardo Dato a Catalunya). El cercle es tanca amb l’adopció oficial com a himne de Catalunya, per part de la Generalitat restaurada. El llibre es completa amb un CD que recull 15 versions diferents d’Els Segadors, des d’una que va gravar l’Orfeó Català l’any 1900 fins a curioses variants heavy o techno.
