Jaume Coll, baixista d’Obeses, mostra la seva faceta literària amb ‘Quanta aigua clara als ulls de la veïna’

Jaume Coll (Muntanyola 1989), conegut com a baixista del grup Obeses, mostra la seva faceta com a escriptor amb la publicació del seu primer recull de poesia, ‘Quanta aigua clara als ulls de la veïna’ (Ed. de 1984). El llibre recull poemes escrits al llarg dels últims anys, dels quals ha fet una selecció. “Voldria que fossin llegits com un conjunt, encara que no els hagi pensat així”, diu.

En una introducció en format poètic, que fa també de declaració de principis, Coll afirma: “Tens, lector, davant teu, un llibre que no ho és / i potser ni s’ho val. Ja veuràs que d’això / segueixen alguns versos que he anat fent (…)”. Versos que prenen cos en una part central del llibre, 37 poemes, i un colofó, Els arbres del parc, estructurat com un poema llarg en tres fragments. La referència al seu entorn de poble i de pagès (Les vaques, El gos, El gall…) és molt present en els primers poemes. Coll hi parla “sobre l’entorn conegut”, en un to paisatgístic que recorda el de poetes que admira, com Ted Hugues o Seamus Heaney. Des d’aquí, passa a un bloc de textos que aborden “les relacions humanes”, i al final, un tercer grup que “furga moralment” d’una manera més explícita en el seu propi jo. Un viatge, en resum, de fora cap a dins, que s’obre amb un poema d’albada (Sols de setembre) i es tanca amb un de capvespre (Foscant d’agost). L’epíleg del llibre, els tres poemes d’Els arbres del parc, funcionen com un capítol a part, inspirats en el dibuix al carbó d’una mà: “De la mà real, a través del temps, a la mà com a possibilitat de fer coses, i les múltiples dimensions d’un mateix”, diu l’escriptor.

Al llarg del llibre, Coll fa un homenatge explícit als poetes que admira. Des dels esmentats Hugues i Heaney fins als catalans, amb un ventall que va de Verdaguer a Casasses, de Rosselló-Pòrcel a Maria Mercè Marçal. “No escrius en el buit, sinó en una tradició que has de conèixer encara que només sigui per jugar-hi”, diu. Tradició que també es manifesta en les formes, on alterna la llibertat del vers amb estructures clàssiques d’alexandrins o dodecasíl·labs. La musicalitat hi és sempre present: “El so del poema em preocupa, les cadències, el funcionament de l’estructura melòdica”. Però no ha pensat mai, tot i ser músic, que es puguin convertir en cançons. “Són pensats per ser llegits, o dits”.